Tothom al divan o una societat disfuncional

La psicologia està molt estesa. Al contrari de com es presenta, el fenomen s'ha d'analitzar d'una manera sociològica. Això ja crea una separació respecte als que acudeixen amb freqüència a consulta. Perquè si alguna cosa caracteritza una persona enredada en si mateixa és la incapacitat per percebre patrons.

D'entrada, sembla que hi ha un principi i dues regularitats. El principi és que els psicòlegs exerceixen en la nostra societat funcions substitutòries. Les dues regularitats tenen a veure amb el sector de la població més procliu a acudir a consulta.

La primera és que es tracta de persones joves, i, la segona, és que acudeixen a consulta en el moment que podríem denominar “incorporació a la vida real”. Sense perjudici que, després, anar a teràpia quedi normalitzat en la rutina d'una persona.

Disfuncionalitat sobre disfuncionalitat

Una societat - i en general qualsevol sistema complex - es demostra mínimament funcional en els moments de transició. És a dir, quan els elements del sistema ja han complert una funció i passen a exercir-ne una altra. Aquestes transicions són molt variades i es donen de manera simultània, amb la qual cosa la complexitat és màxima i l'harmonia admirable.

És per això, per cert, que el tracte inhumà als ancians és un símptoma de societats o bé bàrbares (simples, amb poques transicions i molt primitives) o bé que han entrat en decadència. Aquestes últimes es caracteritzen per menysprear l'harmonia general del sistema, cosa que s'expressa en l'oblit de les transicions més allunyades. És a dir, dels que naixeran i moriran.

Dèiem: amb capacitat per autoestabilitzar-se, la societat, com qualsevol sistema, absorbeix les disfuncionalitats que sorgeixen per intentar anul·lar-les (i això seria la política en el millor dels casos). Els problemes apareixen quan aquestes disfuncionalitats no es poden absorbir i s'arrosseguen, corrompent transicions successives i pensades per digerir uns individus i no altres.

Això ens permet situar la que és la nostra segona regularitat: el moment en què els joves acudeixen a teràpia.

La vida adulta

El confort excessiu - l'absència de contrarietats - durant la pubertat, l'adolescència i la primera joventut deixa individus no del tot digerits per a la següent transició. Aquesta no és altra que la incorporació al mercat laboral, que tradicionalment s'ha superposat amb i) la creació d'una família; i.i) l'inici de la maduresa amb una parella.

La situació, però, no és ni molt menys imputable a la sola feblesa dels joves. Més aviat, es tracta d'un factor que l'exacerba i que es combina amb altres factors importants com l'atrofia cognitiva derivada de la digitalització del món o el fracàs del sistema educatiu. De la mateixa manera, no és menys cert que els joves es troben amb una societat objectivament disfuncional pel que fa a mercat laboral i a mercat immobiliari.

Això explica que molts joves posposin la incorporació a la vida, que 'de facto' és una cosa idèntica a allargar la fase estudiantil anterior. Ens referim a viatjar, a estudiar una segona carrera i aquesta mena d'opcions.

I els psicòlegs?

Al contrari del que jo mateix pensava, els psicòlegs no són un paràsit en forma d'espècie invasora. Sense perjudici, és clar, que tinguin dinàmiques parasitàries, econòmiques fonamentalment. El cotó no enganya: el mercat ja ha desplegat tota la seva lògica en forma de llibres d'autoajuda, de formats virtuals per facilitar el consum de teràpia, de publicitat d'aquests serveis, de continguts psicològics a les xarxes socials, etc.

Com és natural, aquestes circumstàncies promouen un embolcall ideològic, que no és altre que la “normalització de la psicologia”. D'un temps ençà, funciona a ple rendiment el discurs que tots hauríem d'acudir a teràpia, que tots ens trobem malament en algun moment, que no és dolent demanar ajuda, etc. Però la veritat és que aquesta ideologia no surt del pla de les seves condicions materials i de la societat que les acull. La prova està a la vista.

I és que, paral·lel a aquest auge de la psicologia, l'augment de les malalties mentals, del discomfort psíquic, del malestar existencial entre els joves i d'altres indicadors com el suïcidi es mostra imparable. Davant d'això, la normalització de la psicologia es revela com un fenomen aliè en realitat al problema i qui sap si perjudicial donada l'estimulació narcisista que promou. Com diu Javier Gomá, és important “driblar” el jo.

Els psicòlegs, doncs, no són paràsits. Són més aviat una altra de les formes en què la societat s'intenta autoestabilitzar, encara que sigui agònicament i per guanyar temps.

Dins l'estructura que hem descrit, els psicòlegs servirien per captar tots aquells individus que no transiten correctament entre les fases. El problema ve quan aquest intent d'estabilització és impotent i es converteix en un coàgul perjudicial en si mateix.

En tal cas, la psicologia esdevé una ideologia i perd la funció original que exerceixen els veritables psicòlegs clínics. És a dir, capacitar una persona que pateix un problema psíquic objectiu (estrès posttraumàtic, gestió del dolor crònic, malalties neurològiques, etc.) per no sortir-se de la maquinària social.

La psicologia com a ideologia, en canvi, sintetitza algunes de les dinàmiques més patètiques de la nostra societat. I ho fa d'una manera substitutiva i compensatòria. És, en fi, un mal símptoma.