Muntatge de Feijóo, Puigdemont i Sánchez
OPINIÓ

Entre el dolent i el pitjor

El plenari d'investidura és la cantonada

És possible que més d'un lector, quan acabeu de llegir aquesta columna, penseu que soc un pessimista. No ho crec. Els que em coneixen saben que acostumo a veure l'ampolla mig plena. Tot i això, la situació política que estem vivint em preocupa molt, i el pitjor és que no veig solució ni a curt ni a mitjà termini.

D'aquí un parell de setmanes se celebrarà al Congrés dels diputats el plenari per a la investidura d'Alberto Núñez Feijóo. Si no hi ha imprevistos d'última hora, el PP no sumarà més de 172 escons i, per tant, Feijóo no trencarà el sostre de vidre i la investidura serà fallida. Arribarà aleshores l'oportunitat per a Pedro Sánchez. Segons sembla, els socialistes tenen els vots amarrats de totes les forces polítiques que han de donar suport a Sánchez, a excepció de Junts i aquesta és la qüestió que m'atabala: el preu a pagar perquè els “junters” donin el sí.

Pla mitjà d'Alberto Núñez Feijóo al balcó de Gènova, amb els braços enlaire fent el gest de la victòria amb els dits

En algun racó del meu cervell guardava la secreta esperança que Carles Puigdemont utilitzaria el sentit comú i el pragmatisme polític per negociar la investidura del secretari general del PSOE. No obstant això, les meves il·lusions es van esvair així que l'expresident va començar a parlar, el 5 de setembre passat, a la conferència celebrada en un hotel de Brussel·les, on va fer públiques les seves exigències per investir Sánchez. Poc dura l'alegria a casa del pobre, diu el refrany, i això és el que em va passar a mi quan Puigdemont va recordar la “legitimitat de l'1 d'octubre” o que “no renunciarien a la unilateralitat”, i que “no s'havia d'oblidar”.

Ja ficats en farina, Puigdemont va dir que les seves exigències per donar suport a Sánchez eren: 1. Que es produeixi un “abandó complet i efectiu de la via judicial contra l'independentisme”, mitjançant una Llei d'Amnistia; 2. Que es creï un “mecanisme de mediació i verificació” (mediador, dit a Román paladí) per garantir el compliment dels acords; 3. Que l'Estat respecti la legitimitat democràtica de l'independentisme; i 4. Que els “únics límits” a qualsevol pacte siguin els establerts pels “tractats internacionals que fan referència als drets humans”, és a dir, que el límit no sigui la Constitució.

Puigdemont no va voler ser més explícit (tampoc no calia), però va apuntar que en la negociació per a la investidura hi hauria dos vessants: la de les “qüestions materials pendents” (finançament, trens de Rodalies, competències en immigració, inversions de l'Estat), etc. i la de “la qüestió de fons: el dret d'autodeterminació”. I va reblar el clau dient que "només un referèndum acordat amb l'Estat espanyol podria substituir el mandat polític de l'1 d'octubre".

Pregunta innocent: i ells a què es comprometen?

A Puigdemont i els seus acòlits no els aniria gens malament un bany de realisme i recordar que a Catalunya les eleccions, primer les municipals i després les generals, les va guanyar amb molta solvència el PSC. És a dir, l'electorat ha donat suport, molt majoritàriament, a la política duta a terme pel Govern de coalició, capitanejat pels socialistes. I per si no ho tenen clar que pensin com els va ser la manifestació del passat 11-S.

Carles Puigdemont en un míting amb el dit aixecat en to amenaçador

Però és que si canviem de registre i mirem a la dreta ens poden donar calfreds. Allà ens trobem des del trumpisme d'Ayuso als pactes del PP i VOX a comunitats autònomes i ajuntaments, i si aquesta és la solució per al meu país, des d'aquest moment em declaro apàtrida.

Tot això, em fa pensar que, si dolent és pactar amb uns, pitjor seria acordar amb els altres, perquè ja veiem com les gasten allà on governen.

Ja sé que en política ni els enemics són per sempre ni els amics per a tota la vida i coses que semblaven impossibles han acabat al BOE, però en aquesta ocasió em temo que el problema és molt calat. Encara més, no crec que ni amb noves eleccions s'arregli, perquè seria molt possible que, si s'haguessin de tornar a convocar, més enllà del que significaria d'aturada per al conjunt de la societat, podria ser que els resultats fossin molt similars als actuals i, per tant, estaríem de nou a la casella de sortida.

Potser, el nucli gordià de tot aquest embolic sigui el contrasentit que la força política que va obtenir l'1,6% de tots els vots sigui qui tingui la clau de la governabilitat; això és, sens dubte, una anomalia democràtica.

Crec que després d'aquesta breu reflexió, el meu presumpte pessimisme, us semblarà més que justificat.