'Malgrat la distància ideològica…'
Els modernets han carregat contra dues dones, una vegada des de la distància i una altra, des de més a prop. Pura coinci
Des de fa un temps, quan passa alguna cosa a un personatge públic que no segueix els preceptes de la wokesfera, els aspirants a la cimera de la correcció política inicien el seu lament amb un “malgrat la distància ideològica”. Sembla com si aquesta fórmula màgica els eximís de qualsevol vincle amb un perfil malvat que gosa sortir de les idees establertes.
Fins on arribarà aquest absurd? Arribarem a viure situacions tan ridícules com que, després de la mort d'un ésser estimat, et diguin: “tot i la distància ideològica, t'acompanyo en el sentiment”, o fins i tot, quan pateixis un insuportable mal de queixal, t'exclamin: “des d'un posicionament ideològic als antípodes del seu, vull desitjar-li una ràpida recuperació”. Resulta que quan et relaciones amb persones que discrepen és molt important com t'expresses; en canvi, sota el paraigua del sistema, alguns es creuen que la llibertat d'expressió no té límits.
Si la cosa farà bromes amb noms, he de dir que Joel Díaz no, però Andreu Ginola jo ho felicitaria perquè va ser l'únic que va reaccionar a l'instant davant una broma que provocava que l'humor de La Sotana evolucionés d'un canalla David Broncano a un ranci Pablo Motos. En un primer moment, Ginola va intentar ignorar l'ufanós Díaz, que considerava que, per fi, amb una forma impersonal del verb “violar” havia aconseguit un acudit que faria plorar de riure el públic.
Posteriorment, quan el presentador va veure que el seu col·laborador no es donava per vençut, va exclamar, com qui surt de copes amb un amic que ja comença a anar passat de rosca: d'acord, Joel. Fan bromes amb el verb “violar” i ara no entenen que hi hagi conseqüències. Els dels punts lila, els de “ni una menys”, “Germana, jo sí que et crec”, ara et diuen que no poder fer broma amb el verb “violar” és un atac a la llibertat d'expressió.
Evidentment, quan alguna cosa està superada es pot fer broma, però resulta que l'amenaça de violació encara coarta la llibertat de les dones, així que imagina fer bromes amb un nen.
D'altra banda, aquesta setmana els revolucionaris de dessuadores de marca amb ratlles blanques a les mànigues, els revolucionaris de pírcings al nas i dilatacions han estat ben ocupats. Durant una intervenció de Pilar Rahola a la Fundació Universitària Martí l'Humà, l'Organització Juvenil Socialista va organitzar una protesta. No n'hi va haver prou amb manifestar-se fora; enviaren representants a l'acte que li llançaren pintura vermella.
He estat llegint que, a banda que no els agrada l'argumentari de Rahola quan debat sobre el conflicte a l'Orient Mitjà, condemnen una reflexió sarcàstica, un acudit que va fer sobre les víctimes de Gaza. Pilar Rahola va dir: “els palestins cada dia saben que han mort 581 persones, de les quals 700 són nens”. Evidentment, aquesta hipèrbole va servir a Rahola per reprovar als mitjans de comunicació que donin credibilitat al Ministeri de Sanitat de Gaza, controlat pels terroristes de Hamàs.
Com se sol dir, a la guerra, la primera víctima és la informació i això de jugar amb les xifres és més vell que el fil negre. Jaume I ja ho feia, però amb una intenció ben diferent: a l'edat mitjana s'exageraven les xifres dels contrincants per donar més valor a les gestes. Avui dia ven més anar de víctima, i per això sempre s'intenta posar èmfasi en la quantitat de nens i dones víctimes, perquè reforça la imatge que són civils.
Aquesta setmana molts han fet passejar el seu humor. Per exemple, Baños, de qui podria fer un acudit fàcil sobre el seu cognom i les fílies que ell mateix, en una distracció, ens va mostrar als usuaris de X, però no ho faré. Prefereixo considerar el tuit enginyós amb la foto de Rahola plena de pintura vermella: “És pintura. No li ha explotat la cerca”.
No sé si Baños hagués preferit que hagués estat sang o pintura, però el que sembla estar clar és que l'operació que va fer explotar els dispositius amb què es comunicaven els terroristes de Hezbol·là li va fer mal. I aquí estem: curiosament, els modernets han carregat contra dues dones, una vegada des de la distància i una altra, des de més a prop. Pura coincidència?
Més notícies: