Estat fallit, civilització fallida

Arran de la tragèdia de València, hem sentit aquestes setmanes sovint l'expressió “estat fallit”, atesa la incapacitat de les administracions de socórrer milers de ciutadans en situació de necessitat extrema. El que cal preguntar-se és des de quan falla l'estat fallit.

Espanya és un país amb disset sistemes sanitaris i educatius, on en cas de denúncia de violència de gènere la paraula d'una dona val més que la d'un home, on el poder legislatiu escull l'executiu i el judicial (Montesquieu kaputt ), on tenim diputades amb hijab presumint de "feminisme islàmic", on regna l'estirp de reis més lladre i inútil que Europa hagi conegut, on s'ensenya els nens a les escoles que hi ha dones amb penis, on el treballador no pot pagar el lloguer, però s'omplen amb africans hotels de quatre estrelles, on s'investiga per terrorisme i neonazi una senyora que va pegar amb el paraigua al cotxe de Pedro Sánchez, que governa amb els hereus d'ETA. De debò ja no hi havia símptomes d'estat fallit abans de cap riuada?

És clar, el problema rau en el fet que aquests mals no són únics de la nostra vella Espanya. França, el Regne Unit o Alemanya comparteixen la majoria. El que viurem, pel camí pel qual anem, és el col·lapse sencer d'una civilització, una manera d'entendre la convivència que, com se solia dir, tenia una pota a Roma i una altra a Jerusalem.

Una cultura que ha produït Petrarca i Cervantes, Bach i Eric Clapton, Velázquez i Matisse, una cultura que va emmalaltir en algun moment després de la Segona Guerra Mundial i ha estat debilitant-se des d'aleshores, víctima dels seus propis verins. No hi pot haver una impugnació parcial de l'estat de coses actual. Itàlia, Hongria, El Salvador o els Estats Units han optat per donar, d'una vegada per totes, un cop de timó. La pregunta és si nosaltres arribarem a temps.