Desafiaments i oportunitats del sector agrari en l'embull regulador europeu

En les darreres setmanes, molts hem seguit amb atenció les nombroses protestes impulsades per part dels treballadors del sector agrari als diferents països de la Unió Europea. La veritat és que, com sol passar en aquest tipus de casos, els mitjans han començat a posar el focus en els aldarulls esdevinguts arran d'aquestes protestes, deixant de banda la qüestió de fons, que no és cap altra que el pèssim ecosistema econòmic i normatiu en què els productors del sector desenvolupen la seva activitat econòmica.

Fa anys que la Unió Europea (UE) estableix fortes limitacions i imposicions de tot tipus a la producció agropecuària, la gènesi de la qual rau en el Pacte Verd Europeu, el qual, al seu torn, s'explica per la declarada voluntat de la UE de donar compliment a l'Agenda 2030. Això, unit a la manca de previsió, si no poca traça legislativa, a la qual s'han abonat els diferents governs d'Espanya, ha provocat que el camp espanyol es trobi en una situació agònica en molts aspectes.

Arran d'això, considero imprescindible fer un diagnòstic de l'estat actual del sector agrari espanyol. Amb això pretenc contribuir, en la mesura de les meves possibilitats, que es facin una idea d'on es troba el sector i cap a on es dirigeix per, en darrer terme, tractar de plantejar-hi una solució.

Una de les principals dificultats a què s'enfronta, tant el camp espanyol com l'europeu, rau en la necessitat d'adaptar-se a regulacions cada cop més restrictives. Perquè se'n facin una idea, la normativa europea s'immiscueix fins al punt de determinar la mida i el color que ha de tenir una determinada fruita o hortalissa. De la mateixa manera, s'ha limitat substancialment l'ús de pesticides i productes químics, a més de dificultar la pràctica agropecuària per la càrrega burocràtica important que porta associada.

Les regulacions generen importants costos addicionals i, en innombrables ocasions, requereixen una revisió exhaustiva de les pràctiques agrícoles, amb la despesa de recursos que això suposa. Segons dades de l'INE, el nombre d'explotacions agrícoles es va reduir un 7,6% l'any 2020 respecte a l'anterior cens, del 2009, fins a les 914.871 explotacions. Les poden ser diverses, però, el que és clar és que les polítiques implementades per les institucions europees no han contribuït gens a resoldre el problema, sinó més aviat a crear-lo.

Tal com s'observa al gràfic, el sector agrari espanyol està patint una progressiva disminució d'afiliats a la seguretat social. Si bé és cert que això pot ser degut a diferents factors, és incontestable el gran impacte que ha tingut l'increment del salari mínim interprofessional (SMI) sobre la contractació; al sector l'agrari, un 46,9% dels assalariats van percebre el nou SMI el 2023, un percentatge molt superior al 14,4% del sector serveis, el 7,5% de la indústria i el 3,8% de la construcció.

Pel que fa a això, hem d'advertir també que els salaris més baixos (per sota de 1.440,1 euros) es van concentrar, l'any 2022, al sector de l'agricultura, la ramaderia, la silvicultura i la pesca (61,4 %), entre d'altres. Per això, és més que probable que amb la nova pujada del 5% de l'SMI (fins als 1.134 euros) anunciada pel Govern, aquestes dades descoratjadores no facin més que empitjorar.

D'altra banda, la política de destrucció de preses i assuts empresa pel Govern d'Espanya i, recentment, afavorida també per Europa amb la Llei de Restauració de la Natura, no ha ajudat gens a pal·liar les conseqüències de la sequera, sinó més bé tot al contrari. La Federació Nacional de Comunitats de Regants d'Espanya (FENACORE) va alertar el 2023 del risc que suposa l'enderrocament d'aquest tipus d'infraestructures per a l'agricultura i la ramaderia, situant les dues activitats en perill en cas de sequera severa. Aquesta situació d'agostament és precisament la que patim de manera cada cop més recurrent a diferents parts d'Espanya.

Tot i això, i malgrat tot el que hem dit, el camp espanyol manté una productivitat elevada respecte a la resta de competidors externs; 1,7 cops més que el conjunt de la UE, 4,5 cops més que el nord d'Àfrica i 10,7 cops més que el global. A més, si ens fixem en la balança comercial (exportacions – importacions) del sector primari, observem que hi ha un superàvit comercial de 13.869 milions d'euros. Val a dir que tots dos paràmetres podrien veure's incrementats amb la generació de les condicions de mercat adequades, que a continuació esmentaré.

Alhora, cal remarcar que les exportacions provinents del sector primari suposen un 17,5% del total de les exportacions de l'economia nacional, la qual cosa és una xifra molt considerable tenint en compte que tan sols aporta al voltant d'un 3% al PIB espanyol. Aquestes dades ens indiquen que el camp manté un estat de salut relativament bo malgrat tot.

Arribats a aquest punt, hauríem de fer-nos la pregunta següent, per què no deixem treballar el camp als que saben fer-ho, en lloc de sufocar-los amb regulacions absurdes? Doncs bé, l'única raó lògica que puc trobar perquè això no passi és que certs polítics prioritzen l'obtenció d'uns quants vots a través de la promoció d'una suposada emergència climàtica, en comptes de preocupar-se per un sector tan sols compost pel 3 ,6% de la població espanyola.

És fonamental deixar de transigir amb totes les entelèquies intervencionistes que se li acudeixin a un grup de buròcrates còmodament instal·lats als seus ostentosos despatxos. En contra de l'opinió dels nostres governants, considero absolutament necessari liberalitzar i desburocratitzar el camp, alhora que s'eliminen els quantiosos subsidis a fons perdut atorgats per la UE a través de la Política Agrària Comuna (386 mil milions d'euros pressupostats per al període 2021-2027).

La implementació de reformes en aquesta direcció permetria als agricultors espanyols i europeus competir, per fi, en igualtat de condicions amb la resta de productors estrangers. Així mateix, un entorn de lliure mercat portaria inevitablement a una profunda reestructuració del sector agrari, obligant les seves empreses a innovar i actualitzar-se per suplir les necessitats creixents dels consumidors en un món cada vegada més competitiu i globalitzat.

Dit això, la veritat és que és molt improbable, per no dir impossible, que es produeixi un gir en aquest sentit, a curt i mitjà termini, en les polítiques agràries, tant a nivell comunitari com nacional. Molt a desgrat meu, em temo que els contribuents haurem de continuar afrontant per molt temps l'enorme despesa pressupostària que la UE destina periòdicament per mitigar els efectes perjudicials de la seva pròpia incompetència legislativa.