Parlem de la immigració: ser negre a Europa

El 2023 van arribar a Espanya 56.852 immigrants irregulars, a Itàlia 157.652 i Europa va registrar en total més de 286.000 arribades. Dels arribats per mar en embarcacions de fortuna a Itàlia i a Espanya (a les Canàries 39.910 i al gener d'aquest any 7270) gairebé íntegrament procedeixen d'Àfrica, després són gent de pell fosca, cosa que els blancs anomenem, sense eufemismes, negres.

Aquests milers d'immigrants a la seva irregular situació, pobresa total —arriben amb el que s'ha posat—, desconeixement de les llengües europees, llevat dels que venen de països africans que tinguin l'anglès o el francès també com a idiomes oficials, afegeixen la seva negritud com a desavantatge.

Secularment, els negres pel fet concret del seu color han tingut una mala acollida a les societats blanques. No hi ha cap raó biològica per a aquest rebuig, simplement existeix, té a veure amb l'esclavatge i la colonització d'Àfrica. Les justificacions que es puguin donar són ideològiques, creacions culturals aleatòries que han cristal·litzat, i que només canviessin per la mateixa via que es van forjar, la cultura. Un canvi lentíssim i amb nombrosos episodis letals per a molts negres.

La societat que ha viscut intensament aquest procés de canvi és la nord-americana dels Estats Units, que ja no és WASP, blanca, anglosaxona i protestant. En el desenvolupament del procés ha passat per una guerra civil entre el Sud esclavista i el Nord abolicionista i una lluita pel reconeixement de la igualtat jurídica i social dels afroamericans que encara dura, però ja amb resultats positius manifestos, confirmats per la presència dels afroamericans a tots els nivells públics i professionals dels Estats Units, inclosa la presidència de Barack Obama.

Europa no té obert cap procés d'igualtat social del negre, té, per descomptat, tot el sistema normatiu de reconeixement d'aquesta igualtat: Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, constitucions, lleis, principis, valors, etc.

Ara bé, hi ha discriminació, encara que sigui selectiva i apunti, sobretot, al negre pobre, però la selecció també falla. Un futbolista d'elit negre, que cobra milions, que és un privilegiat en termes socials, ha estat reiteradament insultat a Espanya i una cosa semblant ha passat a França.

Si ni tan sols els molt privilegiats, dotats d'habilitats reconegudes, posseïdors de milions i proveïts de rang social, se salven de manifestacions de racisme, quina no serà la sort a Europa de milers d'immigrants negres, sense papers, pobres de solemnitat, sense ofici —molts procedeixen del medi rural—, ni habitació digna.

Alleujar la seva sort és un desafiament ètic als valors dels quals tant presumim. I a sobre, les ultradretes es cuidaran que la bretxa entre els nostres valors i el tracte a l'immigrant negre no només no es tanqui, sinó que s'eixampli.

La major part d'aquests immigrants —d'arribada descontrolada— tenen un problema de subsistència a les nostres societats, “tenir papers” és un calvari, si tenen feina legal o clandestí estarà mal pagat, si tenen allotjament serà a “habitacions pasteres”, al que cal afegir el rebuig obert i groller dels racistes i el més sofisticat de la distància, la reserva, la indiferència ambiental, formes subtils de discriminació passiva.

Però les societats d'arribada de l'immigrant negre irregular també tenen un problema i és el d'acceptar-lo, després donar-li papers, feina, allotjament, sanitat, formació, quan estan escasses de molt d'això, a més a més la negritud no és una mica a favor, sinó en contra, o tornar-lo al seu país d'origen, cosa gens fàcil des del punt de vista legal i humanitari.

Què fer amb aquests immigrants és un motiu de debat i de divisió a la societat, la ultradreta ho té clar, expulsió. Els altres no tenim una solució justa, però si més no la busquem.