Muntatge amb un pla mitjà de Carles Puigdemont amb un aureloa al cap i de fons una imatge de les muntanyes de Montserrat

OPINIÓ

La canonització de Puigdemont

Si amb la concessió dels indults i l'Amnistia per part del PSOE pensàvem que ho havíem vist tot, ara, Alberto Núñez Feijóo també estava disposat a vendre's a canvi de tocar poder

Vist el vist, només ens falta per veure qui proposa la canonització de Carles Puigdemont. No sense abans fer-lo fill predilecte de Madrid, atorgar-li la medalla de la Gran Orden de Carlos III i el ducat d’Amer amb tots els privilegis que tradicionalment aquests títols nobiliaris han representat per als seus dignataris. Molt típic tot plegat d’una Espanya que és més de premiar que no pas castigar als delinqüents.

Si amb la concessió dels indults i l’Amnistía per part del PSOE pensàvem que ho havíem vist tot, en el que a baixesa moral i renúncia de principis es pot esperar de qualsevol representant polític, en aquest cas d’un Pedro Sánchez que només pensa en ell, aquest cap de setmana hem conegut com a Alberto Núñez Feijóo també estava disposat a vendre’s a canvi de tocar poder.

Sí, va ser el mateix Feijóo qui va reconèixer haver estudiat el projecte de la Llei d’Amnistía durant 24 hores i va ser ell mateix qui va dir als periodistes que el PP es podia plantejar l’indult a l’expresident si es reunien un seguit de condicions que no es reuneixen avui en dia. Va ser ell mateix, en un dinar celebrat a Lugo, amb periodistes d'afins i contraris. Conscient, doncs, que cada paraula podia ser interpretada de diverses formes. L'estrany és que tots l’interpretin d'aquesta.

Pedro Sánchez a la catifa vermella dels Premis Goya 2024, a Valladolid

Vist l’incendi creat en plena gala dels premis Goya, amb Sánchez i el superministre frontant-se les mans, pensant que la torpesa de Feijóo pot ajudar-los a frenar la caiguda lliure electoral que els socialistes experimenten a un feu popular com és Galicia, Génova 13 va emetre un comunicat sense logotips del PP intentant desmentir a tots els periodistes que, amb rigor i professionalitat, havien posat en un titular les paraules de Feijóo.

Aquest diumenge els intents van seguir amb declaracions i tuits de tot el nucli dur del cap de l’oposició. Amb apel·lacions seves al que suposadament sempre havia dit. Utilitzant la mateixa tàctica que el PSOE o Podem d'assenyalar al missatger com a difusor de ‘fake news’. Quan sigui per un error de càlcul, una patinada o una intencionalitat no ben mesurada, va ser el mateix Feijóo qui va etzibar tal perla. Servint a periodistes i oposició, munició per continuar elucubrant sobre les primeres desmentides i posteriorment normalitzades negociacions del PP amb Junts. I no, la culpa no és dels periodistes.

Alberto Núñez Feijóo assegut al seu escó mirant el rellotge

La fórmula de les ‘fonts properes a’, una eina que tenim els comunicadors per obtenir informació directa sense posar-la en boca directament de qui ens ho ha dit, té coses bones i dolentes.

I sense cap mena de dubte, en aquests casos, les dolentes es posen de manifest. Perquè vist el descontrol de la cosa, d’una cosa, per cert, que pot agafar per sorpresa a qualsevol, qui t’ho ha dit té els nassos de sortir a desmentir-te. A acusar-te com poc d’haver malinterpretat unes paraules. Si no d’haver-les inventat. Repeteixo el que he comentat un xic més amunt. Quan tots els periodistes presents, de diferent sensibilitat ideològica, coincideixen en la mateixa lectura… igual el problema el té l’emissor del missatge. I Feijóo ja porta uns anys, que d’això n’hauria de saber una mica.

Però no vull acabar sense tornar al fons de l’assumpte. Al com al traïdor més gran de l’Estat, així l’han pintat uns i altres en els darrers cinc anys, també Sánchez l’indultador i l’amnistiador, se li pot arribar a perdonar absolutament tot a canvi que els doni permís per continuar sent algú.