Parlem d'immigració: és necessària?

L'emigrant emigra per raons econòmiques; els immigrants serien necessaris per raons econòmiques. Si l'economia és la raó en tots dos casos, en el primer, no hi ha dubte que és així, la pobresa produeix emigrants a cabassos.

En el segon, és opinable que l'economia d'aquí i d'altres països desenvolupats necessiti massivament immigrants, necessitat que es veu com un mantra, afegint, a més, que els immigrants es necessiten per pagar les pensions, com si ells, arribat el moment, no anessin a percebre cap pensió, com si la seva cotització durant la vida laboral hagués representat una aportació neta.

Recordem que una opinió és un judici subjectiu sobre alguna cosa que deixa tot l'espai ideològic lliure per a altres opinions.

L'actual model econòmic d'explotació de recursos humans, de depredació i malbaratament de recursos naturals, de ferotge extracció, de plusvàlua, de creixement forçós —si no creix, si no pedala, cau—, recorre immigrants per engreixar el sistema, com més millor.

Suposar que l'actual model econòmic continuarà amb idèntiques pautes en tots els vessants, és una suposició materialment gratuïta, menysprea l'existència dels límits físics del creixement, i humanament desesperançada, apunta a un futur sense esperança de superar les profundes desigualtats socials que el model genera.

De moment, a l'actual sistema pot ser que, per continuar funcionant, és a dir, pedalejant, li facin falta els immigrants, encara que no escuri les reserves que ofereix l'atur nacional acumulat —a Espanya 2.767.860 persones el gener de 2024, quines necessitats no es podrien cobrir amb aquesta reserva!— i tampoc té en compte els canvis tecnològics i socials.

En la seva lògica, el sistema els necessita perquè els immigrants són una força de treball que rendeix, es deixen la pell treballant, si no ho fan, no sobreviuen, i si no la deixen no els volen, fan feines que altres rebutgen, cobren els mínims en totes les categories, per les incerteses de la seva situació amb prou feines protesten, són una ganga per a qui els pren.

Si el model no canvia la seva insostenibilitat material, tard o d'hora, farà implosió, produint multituds d'aturats on ingressaran els immigrants. Si canvia alguna cosa o molt per innovacions tecnològiques o organitzatives, produirà igualment masses d'aturats amb els immigrants al capdavant. És clar que això són només conjectures de futur i, com a tals, indemostrables, encara que sigui un futur pròxim.

Mentrestant, “Migrants Welcome!”, els que ho entonen per bonisme, ignorància o interès —hi ha molt interès pel mig— es desentenen del model, com si les seves contradiccions no existissin —ajuden, doncs, a reproduir-lo— i, així mateix, de les conseqüències de la immigració als països d'arribada: guetització dels immigrants, incidència en salaris, preus, serveis, cultura, i als països d'origen, que es descapitalitzen de recursos humans, perpetuant els seus mals endèmics: demografia no continguda i insostenible, submissió de la dona, corrupció i incompetència dels governants, espoliació dels recursos per multinacionals occidentals, i ara també xineses. Cal combatre la pobresa on s'origina, no traslladar-la a les societats d'arribada dels immigrants.

El trencaclosques de les peces que cal encaixar en la qüestió de l'emigració-immigració, en origen i en destí, és complicadíssim. Només es podran encaixar, i no totes —el canvi climàtic provocarà onades d'emigrants— des del nivell internacional en el marc de l'Organització de les Nacions Unides, no hi ha cap altre fòrum de 193 Estats per a una negociació que ha de ser d'abast mundial.

Sembla una exageració insinuar que l'arribada del negre africà pobre a bord d'una pastera llesta per al desballestament es podria posar remei per a ell, que ha d'emigrar i per a la societat que no ho necessita, mitjançant una encara improbable conferència internacional de resultat incert sota els auspicis de l'ONU, que no té prou suports per convocar-la, però qui sàpiga d'una altra possibilitat que l'apunti.

Mentrestant, el model Mauritània, inversions d'Espanya i de la Unió Europea al país per al control de les sortides i el foment (insuficient) d'un cert desenvolupament, és un pegat d'efectivitat dubtosa, però no en conec cap altre. La ultradreta només ofereix l'expulsió, això no és una solució, ni un pegat, és un fracàs total.