Ripoll no era el paradís terrenal

L'èxit electoral de Sílvia Orriols a Ripoll confirma que una cosa és el que diuen els mitjans i l'altra la realitat.

Començant per TV3.

Recordo que, després dels atemptats, la cadena pública va fer dos reportatges.

Un, el 26 de juliol de 2018, sobre el “model Ripoll” de convivència.

Una veu en off explicava que es tractava d'un projecte “en contínua construcció” per aconseguir una “societat més cohesionada”.

Fins i tot va sortir l'alcalde, Jordi Munell, de Junts, a qui Aliança Catalana ha doblat ara en regidors.

Bàsicament per dir que la diversitat “ens enriqueix com a societat”.

El llavors secretari de Migracions, Oriol Amorós, cridava a superar “l'alteritat”.

Recomanava "trobar-nos tots a tot arreu".

Ara és el número dos d'Interior amb Joan Ignasi Elena al capdavant. Amb això s'entenen moltes coses.

Després, alguns ciutadans apareixien visitant una mesquita davant les atentes explicacions de l'imam.

I el president d'una associació islàmica lamentava el poc que es coneix l'Islam a casa nostra. Proposava el seu ensenyament a l'escola.

El segon reportatge, el 2 de febrer de 2019, va ser encara millor.

Dues tècniques socials de l'ajuntament van anar a Tolosa amb un equip de TV3 -quatre persones enviades des de Barcelona- per entendre “el fenomen gihadista”.

Tolosa va ser la ciutat de Mohammed Merah que, el 2012, va atacar una escola jueva.

Quatre morts. Tres d'ells, nens.

Les dues entrevistades van defensar la necessitat de millorar “la convivència dels ciutadans”.

Encara que, per estudiar el gihadisme, potser no calia sortir de Ripoll.

Al cap i a la fi, nou dels terroristes residien en aquesta ciutat. Un a la veïna Ribes de Freser.

Ningú de la comunitat musulmana va sentir ni veure res.

No només sobre el fanatisme de l'imam Es Satty, contractat per una de les mesquites.

Ni sobre el procés de radicalització dels joves.

De sobte van deixar de fumar, beure, només resaven i van deixar de relacionar-se amb altres joves.

Dos d'ells van néixer a Espanya. La resta va arribar molt jove.

Això no va impedir que fossin impermeables a valors bàsics.

Van baixar les Rambles a tota velocitat, matant com més gent millor.

Però aquests no van ser l'únic episodi en què els mitjans deien una cosa i la realitat era una altra.

Pocs dies després, El País i El Periódico destacaven la intervenció de la germana de dos dels terroristes en un acte organitzat amb el lema “Ripoll per la pau”.

Hafika Oukabir va afirmar que “tenim un problema” i va advertir el jovent magrebí contra les “ideologies perverses”.

Va dir, segons les cròniques periodístiques, “ideologies perverses”. No Islam radical ni el gihadisme

Va acabar demanant no caure en actes d'“islamofòbia i xenofòbia”

“La germana de dos gihadistes diu 'no al terror'”, titulava El Periódico l'endemà.

Més tard, a través de gravacions dels Mossos, es va saber que deia una cosa en públic i una altra en privat.

En una conversa amb la seva mare aquesta va explicar que havia parlat amb uns amics del Marroc i que li havien dit que el seu fill estava “al paradís”.

Un lloc reservat als terroristes en les versions més rigoroses de l'Islam.

La germana va coincidir amb ella: “està, està al paradís”.

No obstant això, potser qui es va endur la cirereta va ser la filòsofa Marina Garcés, la intel·lectual de referència de Colau.

Era la pregonera de la Mercè aquell any.

En el seu parlament va situar les víctimes i els botxins al mateix nivell.

D'una banda hi havia “la gent que no tornarà mai més a Barcelona” en referència a la primera.

I de l'altra “uns joves de Ripoll que tampoc no hi seran i sobre els quals sempre ens quedarà la pregunta de si realment volien morir matant”.

L'endemà El Periódico titulava: “Un pregó per emmarcar”.

Ara la imatge de Ripoll com a model de convivència, gairebé com a paradís terrenal, ha quedat feta miques.

Una cosa és el que diuen els mitjans de comunicació -fins i tot una intel·lectual- i l'altra el que pensen els 1.400 votants d'Aliança Catalana.

Potser, sense voler-ho, els mitjans també han contribuït al seu ascens amb aquesta imatge idíl·lica que transmetien.