El papa Francesc i els seus embulls

S'ha mort el papa Francesc, confirmant allò que no hi ha mal que cent anys duri. Ara venen dies de total cursileria i sentimentalisme, el paradís dels programes de tarda, en els quals se'ns vendrà la figura del papa entranyable i senzill, pròxim als pobres i enfrontat a la malvada cúria vaticana. Veurem monges amb guitarra i futbolistes argentins explicant les seves petites anècdotes personals, veurem tertulians convertits en teòlegs (els mateixos que eren geòlegs durant l'erupció de la Palma, els mateixos que eren viròlegs durant el confinament), veurem ministres passejant per Roma i l'Ana Rosa especulant sobre el conclave. En una paraula, el circ i la propaganda estan servits.

En realitat, Bergoglio es va caracteritzar, abans que res, per la seva negligència. D'un lampista no s'espera que sigui simpàtic, sinó que arregli les canonades; d'un cirurgià no s'espera que faci acudits, sinó que operi bé. De la mateixa manera, d'un papa s'espera que, bàsicament, faci de papa, cosa a què Bergoglio es va negar des del primer moment, quan va sortir al balcó de la Basílica de Sant Pere i es va presentar com "bisbe de Roma".

A partir d'aleshores, enmig de l'aclamació de tots els esquerrans i anticlericals de l'orbe, es va dedicar a donar entrevistes cada cinc minuts, a liquidar la teologia moral en la nefasta Amoris Laetitia, a posar el mocador palestí al nen Jesús al pessebre del Vaticà, a fer amistat amb Jordi Évole com si estiguessin prenent una cervesa, a dir que les mares de família nombrosa són "conilletes", a afirmar que injectar-se les falses vacunes Covid era "un acte d'amor", a intentar introduir el canvi climàtic en el Magisteri en la nefasta Laudato Si', a fomentar la política de fronteres obertes a Europa, a fer la vida impossible a l'Opus Dei i, de manera molt assenyalada, a saludar cada ministre socialista que passava per Roma.

De portes endins, el papa entranyable i pròxim es va comportar com el màxim exponent de maldat jesuítica, fulminant bisbes de bones a primeres, tolerant el cisma de facto que existeix a l'Església alemanya, reestructurant els dicasteris com qui munta i desmunta una caseta de joguina, excomunicant el cardenal Viganò. Durant el seu pontificat, el Vaticà ha estat el principal altaveu del globalisme progre, aportant el seu granet amb una visió especialment idiota de l'ecumenisme. Ha estat un autèntic maldecap per als catòlics i una font d'alegria per als autèntics enemics de l'Església.

Si el catolicisme ha de sobreviure, només podrà ser com a força conservadora, perquè allò que el distingeix del protestantisme és justament la Tradició Apostòlica. Qualsevol intent de diluir-lo en vagues espiritualitats i eslògans de justícia social només poden portar a la ruïna. En qualsevol cas, la situació convida a l'optimisme, encara que només sigui per la senzilla raó que trobar algú pitjor que Bergoglio és una tasca pràcticament impossible.