Otegi a Waterloo

Es van reunir a Waterloo els senyors Puigdemont i Otegi, en les duríssimes condicions de l'exili, per revisar la manera com són enganyats una vegada i una altra per Pedro Sánchez malgrat tenir-lo agafat pels geranis. Sense els senyors Puigdemont i Otegi, herois de la democràcia, el govern de Sánchez cauria en cinc minuts a causa de la fragilitat parlamentària. Però ells se les arreglen per mantenir amb vida el marit de Begonya, Déu sabrà per què.

El cas de Bildu és senzill: ells no busquen més que tocar els nassos al PNB. Però el tema de Puigdemont ja és un sketch d'opereta bufa. Cada cert temps apareix en vídeos ridículs, rodats després de dinar, queixant-se de les maldats de la malvada Espanya, mentre tots els seus cobren sous de sis xifres pagats per l'opressor i ell mateix és l'únic suport del govern del país rival.

La confusió és absoluta. Sánchez (oh, sorpresa) ha trencat la seva paraula cada vegada que ha pactat alguna cosa amb el Comando Waterloo, de manera que Puigdemont, en conseqüència, ha d'anar trencant la seva paraula cada vegada, com un ressò, per continuar enervant les tietes i Vicent Partal (que són una i la mateixa cosa) amb les monsergues una setmana més. Es genera llavors una mena de forat negre de mentides, un monstre gravitacional, un pou de foscor, on no queda ni rastre de noblesa moral ni rigor intel·lectual. Ja vam veure Puigdemont tocant a la guitarra “Country roads” de John Denver: allò era un senyal, perquè tal com van les coses, aviat es quedarà sense discurs, ofegat a les seves contradiccions, i haurà d'activar el mode cantautor. Poden assolir-se cims còmics molt desitjables, com veure'l cantar “Laura” a duo amb Lluís Llach per acompanyar l'entrada a la presó de Laura Borràs. O una versió de “L'estaca” aplicada a les brochettes de musclos amb patates que devora a Waterloo, en companyia del Molt Honest Toni Comín.

També és veritat que si a Puigdemont, que té molt de temps lliure, li dona per rebre terroristes, almenys pot omplir una mica la seva agenda, perquè terroristes no falten en el nostre temps. Potser una delegació de Boko Haram, potser uns talibans amb els seus AK47 i les seves dones esclavitzades, potser la bona gent de Hamàs amb un parell d'ostatges civils degollats. La situació ha arribat a tal punt a Espanya que la política és una mera subvariant del sistema penitenciari: ens governen persones que no són a la presó perquè el sistema té més esquerdes que el Gran Canó del Colorado.

I l'oposició? No hi és ni se l'espera. Feijóo ni és oposició ni és res, només un senyor que es tenyeix els cabells i fa badalls; Abascal està ocupat lluitant perquè “València” s'escrigui “Valéncia” (no és broma, estimat lector). A l'esquerra del PSOE massa feina tenen les noies evitant que Monedero els fiqui mà o muntant reunions dels “Gays per Palestina”. En una paraula, la implosió del sistema que tots esperàvem ja s'ha produït, de manera discreta i contínua, i ara el que tenim és a una banda de quarters lliurats a la rapinya entre les restes del naufragi. Manarem tropes a Ucraïna, és clar que sí. Les enviarem al Pol Nord si cal, a perseguir les foques. Continuarem endeutant-nos i ficant africans en hotels. Però almenys hem frenat la ultradreta.