Prohibit parlar d'Óscar Puente

La qüestió sobre els límits de la llibertat d'expressió és un debat recurrent del qual difícilment hi haurà mai un consens.

Alguns, però, ho tenen claríssim. Els límits a la llibertat d'expressió s'han de posar quan allò que es diu no els agrada. També és curiós que, molts, són polítics.

La majoria d'ocasions ho fan amb el comodí del “discurs d'odi”, com si no haguessin de ser els jutges els que determinessin això. Poques coses més perilloses en aquesta vida que un polític decidint què podem dir i què no.

Ho hem vist, per exemple, amb Tània Verge (consellera d'Igualtat i Feminismes de la Generalitat) multant Sílvia Orriols amb 10.000 euros per donar la seva opinió sobre els valors de l'Islam, que l'alcaldessa de Ripoll considera que no són compatibles amb occident. Una multa que, per cert, la dirigent de Junts, Aurora Madaula, va aplaudir amb les orelles.

Recentment ha aparegut un altre abanderat de la lluita contra la llibertat d'expressió. El ministre de Transport, Óscar Puente, porta dies obsessionat assenyalant mitjans, periodistes, opinadors i, fins i tot, cridant als quatre vents que utilitza diners públics per a aquesta comesa.

“He encarregat una feina al meu equip”, diu. Un equip que, per als despistats, paguem tots amb els nostres impostos. “Que agafin totes les columnes d'opinió en les quals se m'insulta. Les crítiques no, només els insults”, afirmava en una entrevista amb Carlos Alsina a Onda Cero.

Que a Óscar Puente l'insulten i es fiquen amb el seu físic és evident. Una cosa totalment reprovable. I més quan hi ha tal quantitat de crítiques per fer-li a aquest senyor que podríem passar-nos hores entretinguts davant d'aquest exercici. Tot i això, que destini diners de tots a recopilar insults, frega (si no és que sobrepassa) la malversació de fons públics.

Però el que és intolerable és que, a sobre, el ministre no només es limita a perseguir i assenyalar qui l'insulta. És que, a més, a diferència del que va pregonant, ho fa amb qui simplement el critica.

Óscar Puente en va tenir prou que Josep Martí Blanch li digués “trumpista castís” i “parroquià de taverna encoratjat després de la ingesta de la tercera barreja” per assenyalar-lo des del seu compte de X. No sé si s'adonen de la gravetat que, ja no només que un ministre gasti els diners de tots en intentar curar el seu ego ferit, sinó que a sobre vagi assenyalant periodistes des de la seva talaia digital.

Óscar Puente s'ha convertit en una mena de matón d'institut que es dedica a fer bullying, barrejat amb una dosi de victimisme. Quelcom que fa encara més repugnant la seva postura. Faria riure si no estiguéssim parlant un senyor que fa de ministre cobrant més de 100.000 euros anuals. Cal ser cínic per presentar-se com a víctima des del Consell de Ministres al mateix temps que amenaces i assenyales periodistes crítics. "Jo puc criticar, però a mi que no em critiquin". Cal tenir la cara dura.