Més del mateix: la deplorable acció exterior del Govern d'Espanya

L'11 de setembre passat, el Congrés dels Diputats va aprovar una proposició no de llei en què, entre altres coses, s'instava el Govern d'Espanya a reconèixer com a president electe de Veneçuela Edmundo González. La proposta, que va ser presentada pel Partit Popular, va comptar amb la negativa dels partits que integren l'actual executiu espanyol -PSOE i Sumar-, cosa que queda justificada si atenem els fils que uneixen aquestes organitzacions amb la dictadura chavista que encara avui regeix a Veneçuela. No són cap secret les activitats que l'expresident Zapatero, que està desaparegut des del 28 de juliol, duu a terme a aquest país; igual que tots som conscients dels llaços, tant ideològics com financers, que el chavisme té amb els representants de l'esquerra espanyola més radical.

La veritat és que, malgrat haver-se aprovat al Congrés l'esmentat text sobre Veneçuela, és important recordar que correspon al Govern d'Espanya l'autoritat per reconèixer internacionalment el president electe d'aquest país. Tot i això, considero que els fets esdevinguts al Congrés dels Diputats s'han d'interpretar, com ha assenyalat l'opositora María Corina Machado, com "una gran victòria a favor de la sobirania popular, la democràcia, la veritat i la llibertat". Amb l'objectiu d'analitzar la postura del govern espanyol davant la situació a Veneçuela, en aquest article faré un breu repàs de les accions recents de l'Executiu espanyol, amb un èmfasi especial en les decisions del president del govern espanyol en l'àmbit de la política exterior.

En aquest context, es poden assenyalar diversos casos en què el govern espanyol ha actuat de manera erràtica a nivell internacional. Un dels més destacats és el canvi unilateral –sense justificació aparent– de la postura de Sánchez sobre l'estatus del Sàhara Occidental respecte al Marroc. D'un dia per l'altre, el president va declarar -sense consultar ningú- que "Espanya considera la proposta d'autonomia presentada pel Marroc el 2007 com la base més seriosa i realista per resoldre el conflicte". Amb això, va trencar amb la posició històrica d'Espanya i va contravenir la defensada per l'ONU, que advocaven per un referèndum pactat per dilucidar el futur d'aquest territori no autònom. Aquest gir va sorprendre molts i va generar tensions diplomàtiques amb Algèria, principal proveïdor de gas a Espanya, i va contribuir a l'augment dels preus d'aquest recurs.

El segon succés a què m'agradaria fer referència és l'intercanvi de cops dialèctics que van protagonitzar el ministre Óscar Puente i el president argentí, Javier Milei. El fet que un membre del govern espanyol es refereixi a un càrrec públic estranger -en aquest cas, ni més ni menys que el president de la República Argentina- com a drogoaddicte en unes declaracions, no és una cosa que es doni habitualment en l'àmbit de les relacions internacionals. Tot i que el conflicte va tenir l'origen al nostre país, l'intercanvi de declaracions entre els governs d'Argentina i Espanya va culminar amb la crida a consultes de l'ambaixadora d'Espanya a Argentina. Aquest episodi en particular il·lustra amb claredat la doble vara de mesurar que aplica l'Executiu espanyol en procedir a les seves relacions exteriors.

Finalment, només em queda esmentar l'actuació internacional d'Espanya pel que fa a Palestina. En aquest cas, a Pedro Sánchez li va començar a concernir sobtadament el que passava a l'antiga regió de Canaan quan va veure la resposta que aquesta situació estava tenint per part de l'esquerra mundial. Tant és així que, de manera unilateral, es va proposar liderar el reconeixement de Palestina com a país, tot i anar en contra de la postura de la mateixa Unió Europea. Això últim és especialment rellevant, atès que la unitat d'acció dels 27 és un dels principals arguments que ha esgrimit el president per no reconèixer Edmundo González com a president electe de Veneçuela.

Arribats a aquest punt, és possible que es preguntin per què he detallat les accions de l'Executiu a nivell internacional. La raó és senzilla: el meu objectiu amb aquesta llista de casos és posar en relleu l'evident manca de principis amb què el govern de Pedro Sánchez actua a l'esfera internacional.

El mateix temps que en les relacions amb Veneçuela -lloc on es cometen crims de lesa humanitat, segons l'ONU-, el Govern d'Espanya porta la correcció política per bandera; en altres escenaris, molt menys s'ha retirat a l'ambaixador o s'ha contravingut una posició unitària dels 27 estats membres de la UE. En aquest sentit, no és casualitat que en les diferents casuístiques observades s'hagin posat de manifest per part de l'executiu arguments contradictoris, així com pres la determinació de dur a terme segons quina mena d'accions que en cap cas no trobaven empara en el seny polític, sinó més aviat en el càlcul electoralista més pur.

Amb això de Veneçuela estem assistint novament a un escenari en què l'executiu espanyol està protagonitzant un paper lamentable. Sens dubte, s'està contribuint subreptíciament a la perpetuació del règim assassí i totalitari que fa tants anys que sumi en la pobresa un dels països amb més potencial del globus. Tant és així, que fins i tot al Parlament Europeu, el PSOE ha treballat perquè el conjunt dels socialistes europeus rebutgés també dijous passat la proposta de reconèixer Edmundo González com el que és, el president electe de Veneçuela. En la mateixa línia, recentment s'han revelat també informacions que fan referència que a la mateixa ambaixada d'Espanya el chavisme va amenaçar i coaccionar el senyor González Urrutia, cosa que s'havia negat des del Ministeri de l'Exterior.

En definitiva, tant per l'acció dels uns, com per l'omissió manifesta dels altres, l'única alternativa que sembla que queda a Veneçuela és que un miracle en forma d'intervenció militar els salvi de seguir en mans d'una quadrilla de criminals com aquesta. Mentrestant, els qui no combreguem -ni contemporitzem- amb dictadures, seguirem fent el que estigui a la nostra mà perquè es doni un canvi de 180 graus al país caribeny.