Extrema dreta

El passat cap de setmana, VOX va reunir a Madrid algunes de les principals forces de la dreta europea i americana.  En un acte titulat Europa  Viva 24, el partit espanyol va fer una gran demostració de força on no només va ensenyar la seva capacitat de mobilització i voluntat de lideratge sinó, també, la seva habilitat a l'hora de cercar contactes internacionals i vendre el seu relat a l’exterior.

A l’acte s’hi va poder veure el president d’Argentina, Javier Milei, el ministre israelià del Likud, Amichai Chikli, l’ex-primer ministre polonès, Mateusz Morawiecki, la candidata a la presidència de la República Francesa, Marine Le Pen, el diputat i president de la CHEGA portuguesa, André Ventura, el líder del Partit  Republicà Xilè, José Antonio Kast, la Presidenta del Consell de Ministres d’Itàlia, Giorgia Meloni, o el primer ministre d’Hongria, Viktor Orbán.

Catalunya ancorada al passat

Paral·lelament, a Catalunya, les lectures que s’han fet de la cimera internacional al Palau de Vistalegre no poden ser més perilloses i desafortunades.  Mentre Vox reunia els actuals o futurs mandataris occidentals, l’expresident Carles Puigdemont menystenia la cimera titllant-la de trobada d’extrema dreta a la vegada que definia una manifestació antiisraeliana a Barcelona de “punt de trobada de defensors dels drets humans”. Al mateix temps, la bullanga catalana de la CUP i derivats va aprofitar l’avinentesa per enterrar-se encara més al fossat dels perdedors alhora que aprofitava per atacar tots els directius d’empreses i bancs que van reunir-se amb Milei.

El cas és que no hi ha hagut cap representant del nacionalisme català a la trobada. Per una banda, perquè VOX no hagués convidat mai un separatista català. Per altra banda, perquè fa dècades que la Catalanitat ha fugit de qualsevol ocasió de relacionar-se amb el poder, amb els estats i amb tot allò que representa la nova dreta que guanya les eleccions.

Si bé és fàcil d’entendre que no hi hagués cap partit nacionalista català a la trobada organitzada per VOX, no és tan fàcil de comprendre com s’han evitat sempre les possibles aliances amb partits que governen estats de primer nivell. El problema l’arrosseguem de fa dècades. De quan el marxisme va transformar amb els seus ideals de derrota gran part del moviment nacionalista català de postguerra.

Allà vam perdre el tren de la modernitat, allà vam oblidar-nos de ser una nació industrial per començar el camí de les lluites compartides. De buscar la victòria de Catalunya, la riquesa i l’excel·lència cultural, vam passar a idealitzar la resistència dels qui van perdre la batalla fa anys i encara no saben que han mort.

I la culpa la tenen també els qui, fent-se passar per la dreta a casa nostra, s’han sumat al discurs dels comuns, dels socialistes o dels cupaires i han analitzat el món amb les ulleres del professor Manuel Delgado. La derrota també és mèrit dels qui equiparen Hamàs amb Netanyahu, dels qui han fet de l’ambigüitat i els tòpics de teresina la seva manera de representar una dreta que només existeix al seu cap. La seva superioritat moral els ha autoconvençut que allò que ells anomenen “extrema-dreta” és una minoria idònia per validar-se a si mateixos en tant que bones persones.

La dimensió catalana

Existeix una legió de tertulians, tuitaires i periodistes catalans que encara ara no han assimilat que els discursos de Farage van aconseguir el Brexit, que Trump va guanyar la Casa Blanca, que Le Pen pot aconseguir el Palau Elisi, que Meloni habita el Palau Chigi, que Orbàn fa 14 anys que governa Hongria, que Wilders liderarà els Països Baixos i que, en aquestes eleccions europees, tot aquest món demonitzat pels mitjans públics i concertats catalans assolirà un resultat tan gran que, fins i tot el Partit Popular Europeu, s’obrirà a pactar-hi.

Massa temps sense analitzar el present ha impedit als nostres comentaristes entendre perquè Les Republicans han sigut batuts pel Rassemblement National, perquè el GOP de Romney i McCain ha caigut davant el moviment MAGA, perquè el PVV ha superat de llarg el VVD de Rutte, perquè la dreta a Itàlia rau en mans de Fratelli i no pas dels moviments vinculats o propers al PPE.

Algunes piulades de la catalanor aprofitaven per atacar les simpaties d’Aliança Catalana amb el PVV de Geert Wilders o el Likud de Binyamín Netanyahu. El cas és que, fins i tot aquesta gent que criticava Aliança pel seu posicionament en defensa d’un Occident secular, s’hauria de preocupar que VOX capitalitzi les trobades amb Donald Trump, amb els partits que lideren Itàlia i Hongria, amb la nova líder de la dreta francesa, Marine Le Pen, amb el PiS polonès o amb el partit que governa Israel.

Per molt d’esquerres que algú sigui, si aquesta persona s’estima Catalunya, ha de saber que necessitem tenir alguna veu en la nova dreta que lidera el món lliure. Del contrari, quedarem cada cop més endarrerits i desconnectats del panorama internacional  —creient-nos que les paròdies del Polònia són l’única realitat existent.

Els trens perduts

Catalunya necessita superar els embaucadors que parlen en el seu nom i ens han tancat totes les portes i opcions de futur. La falsa declaració d’independència del 2017 va ser una traïció majúscula que va trinxar la que, possiblement, era una de les darreres oportunitats del nacionalisme per imposar, amb una majoria de vots i escons, la secessió del Principat. I, malauradament, la desfeta no només va ser interna. A nivell internacional vam quedar ben esquitxats. Junts i Esquerra van gestionar amb tanta maldestreria les relacions internacionals que sembla impossible que no ho fessin amb l’objectiu de demostrar el seu nul interès per l’alliberament nacional  del país i estalviar-se maldecaps.

El relat que ha imposat la progressia catalana, i que han comprat tots els partits del procés, és el que va impedir que es teixissin relacions amb el món que representava Steve Bannon i el populisme americà, el que va impedir que ens apropéssim a Nigel Farage quan aquest defensava la causa de Catalunya al Parlament Europeu o que exploréssim relacions amb Hongria quan Zoltán Kovács, portaveu del Primer Ministre Víktor Orbán, va demanar respectar la voluntat del poble català a l’1 d’octubre.

És també el relat que va curtcircuitar tota relació amb polítics com Luca Zaia, de la Liga Veneta, quan presidint la regió del Vèneto volia estrènyer les relacions amb els catalans. És  el relat que feia que Sergi Marcén, el delegat de la Generalitat a Londres durant el 2017, promocionés actes del Sinn Fein  al web de la delegació catalana al Regne Unit.

Els partits catalans buscaven el suport de grups que no volien saber res de Catalunya perquè la veien com una entitat populista, alineada amb el que ells consideraven els nois dolents de la política europea. Mentre els nostres líders regionals rebutjaven sistemàticament totes les ofertes de suport de la nova dreta nacionalista, els catalans restàvem cada cop més aïllats i allunyats de tota possibilitat de pintar res en el nou tauler de joc.

Si l’any 2017 haguéssim tingut polítics independentistes i no la colla de sàtrapes i vividors de l’autonomia que patim, haguéssim acceptat el contacte amb el bàndol triomfador d’Occident. A dia d’avui, mentre Espanya abandera amb Palestina la internacional de la derrota, trobaríem un moment idoni per mostrar el nostre suport a Israel, la modernitat i la democràcia.

Malgrat tot,  per això neix Aliança Catalana. Per situar Catalunya al món. Per guanyar i liderar. Per obrir les portes que ens vam tancar. Per recordar que el poble català tornarà a estar a l’avantguarda dels pobles europeus.