Aquests cultes religiós-esotèrics d'“importació”

Quan escric aquest article fa tot just unes hores que s'ha conegut la notícia de la troballa del cadàver d'un home a la bella població gironina de Palamós, concretament a la preciosa cala de La Fosca —on vaig estiuejar els meus primers cinc anys de vida— envoltat per un nombre encara indeterminat de gallines o pollastres morts, que pel que sembla podrien rondar la mitja dotzena.

Desconec a quina conclusió arribaran les autoritats, encara que el fet de trobar-se restes, per sort gairebé mai humanes, que ens indiquen la proliferació al nostre país de cultes esotèrics d'origen estranger, principalment hispanoamericans i alguns africans, és una cosa cada cop més freqüent.

Em vaig submergir, per sort o per desgràcia, durant uns quants anys en aquest tema pel fet que vaig ser director de dues revistes especialitzades —Ritos y Tradiciones i Mundo Oculto— en la temàtica i on l'editor era —i continua sent— un entusiasta seguidor dels cultes afroamericans, encara que és català pels quatre costats.

Cada mes en tancar edició, les bronques entre l'editor i els seus aduladors -la pela és la pela- i qui això escriu eren constants, ja que, mentre jo volia deixar de banda aquesta temàtica, donant pas a veritables misteris i enigmes que envolten el nostre món, principalment els històrics, arqueològics, paranormals, ufològics o criptozoològics, ell sentia passió per la santeria, el Pal Mayombe, la Umbanda i Kimbanda i altres cultes, normalment hispanoamericans però d'origen africà.

El fet d'haver dirigit aquestes capçaleres durant diversos anys, conegut a certa gent i seguidament tenir l'oportunitat d'estar força anys reportant per països de l'ara anomenada Àfrica subsahariana —abans anomenada per gairebé tota Àfrica Negra— i per força països hispanoamericans, principalment de Mesoamèrica, inclosa la poc coneguda Belize, que és anglòfona, em va permetre assistir a diversos rituals i cultes d'aquest tipus. Des de rituals totalment màgics i esotèrics —no tots agradables a la vista—, fins a altres que són pur sincretisme entre les antigues religions precolombines i el cristianisme, com per exemple el culte a Maximon, que es fa des de fa moltíssims anys a la part alta de Guatemala, i a qui no sempre deixen assistir els occidentals.

Fa anys, després de sortir a mitjanit de Catalunya Ràdio —emissora amb què no mantinc cap relació ni contacte des de fa anys per raons fàcils d'endevinar— els comentava, d'una manera una mica exagerada o fent broma (ho reconec) als meus companys Agustí Andreu i el magnífic periodista Pep Miralles, que “en alguns anys hi hauria al nostre país certa competència entre els seguidors de cultes afroamericans i 'exòtics' amb els fervents i incondicionals dels ritus i costums catòlics clàssics, habituals des de sempre a casa nostra”.

Consti, per a qui no ho sàpiga, que moltíssims seguidors i practicants de diferents cultes esotèrics d'origen afroamericà també són fervents i convençuts cristians, en qualsevol de les seves branques. De fet, en molts dels cultes esmentats s'observa un sincretisme absolut entre els sants cristians i les divinitats que ells adoren; és a dir, el cristianisme sincretitzat amb ancestrals cultes africans.

Personalment, qualsevol culte religiós, sigui esotèric o dels que podem anomenar “oficials”, em sembla respectable, sempre que no es vessi una sola gota de sang, sigui d'animals o, ja no cal dir, humana.

Amb la progressiva arribada al nostre país de persones de certs països, han proliferat els grups que practiquen alguna de les “religions màgiques” que han portat dels seus països de procedència. Fins i tot conec força espanyols que s'hi han aficionat, inclòs algun poderós empresari català.

Desconec si en el cas dels espanyols que així ho han decidit existeix un interès per allò “exòtic”, un simple esnobisme, o realment se senten identificats amb aquests cultes que, com he dit anteriorment, sempre que no vessin una gota de sang, em semblen totalment respectables.

Fa anys, en un dels grups de recerca de la Policia Nacional de la Via Laietana, ho vaig parlar diverses vegades amb el seu inspector en cap, de nom molt català, i els seus companys, ja que tenien alguns dossiers de gent que practicava aquests rituals i cultes, i dels que es tenien sospites que la sang, en aquest cas d'animals comprats vius —estic parlant de fa força anys— al mercat més conegut i visitat de Barcelona, era una constant, i ells s'ocupaven de manera críptica de fer el seguiment, fins i tot en algun cas de fer-se passar per clients a algun comerç especialitzat de Barcelona.

Com a persona que coneixia força aquests temes —anomenar-me expert seria una egòlatra estupidesa— se m'havia consultat i demanat consell en diverses ocasions sobre estranyes troballes de restes de rituals, a les quals, la policia en general i per simple ignorància, moltes vegades definien com de “màgia negra” o “rituals de vudú”; encara que el famós i molt cinematogràfic vudú no té res —excepte excepcions— a veure amb la majoria de cerimònies i ritus de caràcter afroamericà i totalment inofensius i pacífics que se celebren al nostre país diàriament, ja que puc assegurar que aquestes creences estan més esteses del que la majoria pensa, i cada dia més. Fins i tot podem trobar força comerços especialitzats.

De la mateixa manera que altres persones arriben a Espanya amb les seves creences i la seva fe religiosa —per desgràcia en algun cas aïllat no sempre pacífica i respectuosa amb el país d'acollida— i també els cristians en les seves diverses variants han viatjat a altres països, practicant les seves creences i ritus sagrats, força persones que arriben a Espanya, la majoria per buscar feina i una vida millor —sempre hi ha excepcions— segueixen practicant les seves creences originals, cosa que personalment em sembla perfecte.

Per a algú que decideixi investigar aquests temes, aviat es podrà adonar que l'aparició de restes de cerimònies i rituals màgicoreligiosos d'importació són constants. I, alguns professionals de la neteja urbana ho saben bé, quan es troben als més inesperats llocs restes de velons o espelmes —siguin orgòniques o clàssiques— sahumerios, productes esotèrics diversos, i fins i tot en diverses ocasions begudes i monedes que han estat deixades com ofrenes a la divinitat que fos. Per cert, conec algun cas en què, per respecte o superstició —podem anomenar-li por— ni s'atreveixen a tocar la nímia quantitat monetària, encara que en una altra ocasió diferent no dubtarien a recollir-les i, per què no, guardar-les.

Sense sortir de la Ciutat Comtal, he pogut observar restes de rituals, en aquest cas gairebé amb tota seguretat pertanyents a la santeria veneçolana o cubana, en llocs tan diferents com les rodalies del Teatre Grec o la Font del Gat de Montjuïc un article anterior sobre l'antiga bruixeria a Barcelona ja parlem de la seva dilatada tradició durant segles com a lloc de reunions bruixerils—, alguns petits parcs de l'Eixample, o, fins i tot dues vegades he pogut apreciar personalment algunes petites ofrenes esotèriques d'aquest tipus al gairebé oblidat o desconegut monument al gran cantant cubà Antonio Abad Lugo Machín, més conegut com a Antonio Machín, al centre de Barcelona, sens dubte d'admiradors de l'autor d'Angelitos negros entre altres belles cançons.

Res no veig de dolent (ni de cap manera!) en la cada vegada més freqüent pràctica d'aquestes cerimònies i ritus importats a Espanya els últims anys.

Sempre s'han de respectar, almenys sota el meu punt de vista, les creences dels altres, per molt allunyades que es trobin de les nostres. Encara que, i això per mi és un dogma de fe, no comportin vessament d'una sola gota de sang, sigui d'animals i encara menys de persones.

Cosa que, puc assegurar, no sempre es compleix, ja que, el sacrifici d'animals, siguin galls, gallines o altres més casolans i domèstics, és, per desgràcia, força habitual des de fa anys.

Però no pensarem ni per un instant que aquestes aberracions en què la sang animal —en comptades ocasions humana— es vessa en alguna obscena cerimònia màgico-religiosa és una cosa nova i que ha arribat al nostre país —i altres llocs d'Europa, encara que menys— fa unes poques dècades, ja que altres creences màgico-religioses ho practiquen des de fa no ja dècades, sinó segles —vegeu el meu article anterior titulat “El Diable viatja en un Mercedes”— ja que, si bé tot culte i creença és respectable, el fet de fer mal a un altre ésser viu, animal o humà, és menyspreable hagi arribat la creença de lluny i fa poques dècades o porti segles convivint amb nosaltres, la majoria d'ocasions, sense adonar-nos-en.

Un altre tema important és que la informació ens arriba en molts casos esbiaixada o desfigurada, a causa de la total ignorància sobre el tema dels professionals que cobreixen la notícia.

Saber distingir entre creences i cerimònies religioses normalment afroamericanes; màgia negra —un veritable calaix de sastre per a molts que no saben de què parlen o escriuen—; cultes satànics i rituals simplement esotèrics, molt possiblement portaria molta gent a conèixer una mica més la gent que, en molts casos, ens envolta i que veiem o definim com a rares, ho siguin realment, o simplement creen coses diferents de les nostres.

Per acabar aquest article i deixar clara la ignorància que existeix sobre aquest tema entre molts professionals de la informació —m'atreveixo a dir que també entre força policies— plasmaré un cas que vaig viure no fa tants anys.

Amb l'equip d'un canal televisiu d'àmbit nacional i dels més vistos a tot Espanya, anàvem per Montjuïc per tractar, entre altres coses, un tema semblant al que estem abordant en aquest article.

Després de parlar sobre els rituals de santeria —normalment inofensius— entre d'altres que podríem definir com a “exòtics”, que de vegades se celebren —ho puc assegurar— en aquesta muntanya, i comentar que molts dels seus practicants vesteixen d'impolut blanc, una persona de l'equip es va desplaçar del grup per gravar alguns recursos per al reportatge.

En tornar al cap de pocs minuts gairebé eufòric, ens va dir que havia “hagut sort”, ja que, a pocs metres d'allà, al costat d'un petit estany gairebé sec que és a prop de la Font del Gat, havia pogut gravar un grupet de tres santers totalment vestits de blanc, els quals, sens dubte, estaven preparant algun ritual.

Després de visualitzar allà mateix les imatges, em vaig veure obligat a tirar per terra l'entusiasme d'aquella juvenil persona, en comentar-li que aquelles tres barbudes persones vestides de blanc tenien de santers allò que jo, ja que el que vestien era el típic kameez, usat habitualment per pakistanesos i afganesos, entre d'altres.

Una manera de conèixer i distingir millor aquest tipus de cultes importats fa poques dècades seria que aquells encarregats d'informar-nos deixin de banda els sensacionalismes barats i sàpiguen destriar el gra de la palla. És fonamental deixar clar que, sigui com sigui, és exigible el respecte per la vida de qualsevol ésser viu, animal o humà.

Malauradament, en certes ocasions, alguns d'aquests rituals poden ser realment perillosos i plens de maldat literal, utilitzant fins i tot drogues fortament al·lucinògenes, que són força habituals en certes cerimònies i rituals. N'he estat testimoni a diversos països africans i d'Hispanoamèrica. En aquests casos, poden ser realment preocupants i fins i tot punibles, sense descartar mai la repercussió que poden tenir en la salut mental d'alguns dels seus practicants, portant-los en alguns casos fins a la mort.