L'ocàs del Junquerisme

Aquest estiu d'incerteses, a mesura que la calor i l'Eurocopa van desdibuixant les fronteres irisades de l'imaginari, unes quantes coses van quedant clares, entre elles el lent apagar-se de l'estrella d'Oriol Junqueras, l'estrella que ha guiat Catalunya a la calamitat, la confusió i el cisma.

Fins al 2017, Oriol va ser la cara de l'independentisme integrador i amable, és a dir, de l'absolut sense sentit, ja que de fet proposava trencar el país per la meitat. Amb els seus programes d'Évole, amb els seus passatges evangèlics i els seus catalans magribins, Oriol volia acollir tothom des de la talaia de la seva puresa moral, com un "Corcovado" amb els braços oberts als cims de la història.

Gràcies a ell, ERC va mudar Esquerra Republicana del Califat, amb Rufián fent bromes de barra de bar i Wagensberg recorrent els deserts a la recerca de les tribus perdudes. Va proposar llisament i planament la dissolució de la nació en els anomenats “valors republicans”, de manera que el somni indepe es va veure contaminat per sempre d'aquell esquerranisme babau, de llàgrima fàcil i Ramadà assembleari, que ens ha donat la matraca els últims deu anys. El votant independentista es va veure obligat a comprar un lot de productes inseparables: llibertat per a Catalunya, sí, però no sense el corresponent attrezzo d'ecologisme fanàtic, transfeminisme, antifeixisme revetller, immigració lliure i entusiasme islamitzador.

Després va passar un temps a la presó, Oriol, d'on va sortir convertit en el Sancho Panza del PSOE: tota la seva tasca es va reduir a localitzar candidats socialistes allà on poguessin ser detectats, per investir-los a correcuita a canvi de retòrica buida i promeses barates. Així, va aconseguir portar el partit a una contínua devaluació electoral, deixant-se un milió de vots a les successives conteses electorals, és a dir, cap a l'extinció més segura. Recordem amb especial grat els seus vídeos rurals de la darrera campanya, en què l'Oriol compareixia en verdes pastures assolellades o en estables plens de mosques, castigant sense pietat a tal o tal altre pagès amb els seus discursos interminables sobre la bondat humana.

Ara el trobem en mode nòmada, recorrent el territori per “escoltar la gent”, és a dir, per escoltar els que volen prendre un cafè amb ell, que són una minoria obnubilada d'éssers humans a la deriva, intel·lectualment esgotats per anys de romanços. Quan sigui finalment desbancat, serà finalment lliure: llavors apareixerà a cada carrer, a cada plaça major, a cada cantonada, per abraçar qui es deixi i dansar entre un enrenou d'ocells com Francesc d'Assís. I el seu destí haurà estat feliçment complet.