La nova llei trans catalana: que segueixi la festa

S'ha conegut aquesta setmana el projecte de nova Llei Trans catalana, destinada a posar fi a tot allò noble, just i bo sota el cel: nens de dotze anys, transicionant sense permís patern, tercer gènere, autodeterminació independent (independent, és clar que sí) dels registres “estatals”, etc.

Per motius no aclarits, la consellera Verge no ha estat confinada immediatament a la gàbia dels ximpanzés de zoo de la Ciutadella, on millor podria desenvolupar els seus talents. En canvi, aquesta senyora passarà les pròximes setmanes atenent xerrades del col·lectiu XYZ-C3PO-R2D2, tractant de “conscienciar” la societat civil que és el millor per a tots aprovar lleis com aquesta, d'una idiotesa insondable, d'una maldat insòlita, d'un cretinisme subhumà.

Veurem nens de tretze anys, no binaris a Tarragona però translesbians a Ponferrada? Segurament, i serà un signe de progrés, diversitat i concòrdia. Als EUA ja hi ha nens d'edat escolar que s'identifiquen com a gats, nens les mares embogides dels quals es queixen que el veterinari no vol atendre'ls amb l'excusa feixista que no correspon a un veterinari atendre criatures dotades d'anatomia humana.

Mentrestant, l'exministra Irene Montero ha respost en un pòdcast, per fi, a la famosa pregunta què és una dona?: dona és patir més pobresa, més discriminació, més opressió, sense tenir en compte “trets biològics que ningú no sap llistar”. És a dir, l'opressió és allò que defineix la dona. La conseqüència immediata d'aquesta tesi és que si algun dia acabés l'opressió, s'acabarien les dones: hi hauria femelles humanes, és clar, però com que no estan oprimides no mereixerien ser anomenades dones.

Cada generació té la seva lluita, és clar. La nostra consisteix a haver de fer front a un sistema en què les quotes de poder estan reservades, segons sembla, a persones que pateixen un tipus d'estovament cerebral per al qual ningú estava preparat. Ja hem passat el fanatisme, el sectarisme i la resta de categories de la política clàssica.

Aquí tractem amb persones l'adversari de les quals és la realitat mateixa. Ens proposen habitar en un món de fantasia demoníaca on la ruta cap al bé comú consisteix a amputar el penis de nens de dotze anys o permetre (com ha passat a la Corunya) que una víctima no es pugui acollir a la protecció de la Llei de violència de Gènere perquè el seu agressor, de cop i volta, s'ha passat a autopercebre com a dona.

Als nostres avis, almenys els bombardejaven o mataven de gana. A nosaltres ens donen de menjar llagostes mentre els nostres fills pateixen cirurgies que farien posar vermell a Vlad l'Empalador.

Qui sàpiga resar, que resi, però no per nosaltres, sinó per tots aquests Fills de la Postmodernitat, perquè s'acosta el dia que hauran de passar comptes pel mal que estan fent. I els nostres mètodes seran tradicionals.