Una nova crisi institucional amenaça França

El novembre del 2006, en un fantàstic article publicat a La Vanguardia, el sociòleg Mario Gaviria, deixeble d'Henri Lefebvre i professor de Sociologia Urbana a Los Angeles ia Pennsilvània, ja va avançar que França tenia un greu problema de sobirania sobre una part del seu territori nacional, a conseqüència de la voluntat cada cop menys dissimulada de l'islamisme radical, d'excloure dels territoris més islamitzats de les banlieues que envolten París i altres grans ciutats franceses (Lió, Marsella), qualsevol símbol que es pogués identificar amb la República francesa.

Això explicaria que darrere dels esclats de violència extrema viscuts a les banlieues a finals de juny d'aquest any, estaria la pretensió enterrada de l'islamisme radical de fer desaparèixer l'Estat d'aquests territoris, fet que explicaria el fet paradoxal que fins i tot edificis i establiments públics al seu servei, com ara hospitals, biblioteques, escoles, parcs de bombers, etc., fossin objecte de la fúria desfermada de masses de joves musulmans enfurismats que en nits de violència extrema, arrasessin amb tot el que trobaven al davant, inclosos saquejos a supermercats i botigues, atacs directes a alcaldes i altres càrrecs electes i assalts a comissaries amb robatori d'armes de foc.

En aquest sentit, l'esquerra a França manté des de fa força temps que intentar explicar aquests episodis de violència extrema d'acord amb el fracàs escolar, l'atur o la discriminació, o el fet que aquests milers de joves musulmans que van participar en les revoltes de juny, dels quals un 30% eren menors d'edat, se sentin exclosos i menyspreats per les elits dirigents, és quedar-se a la superfície del problema, si no es té molt especialment en compte el racisme enquistat dins de la mateixa policia i la violència i brutalitat de la resposta dels cossos policials des de fa uns quants anys.

Tot i això, encara que l'esquerra pugui tenir part de raó, comença a haver-hi un important corrent d'opinió a França que observa amb certa preocupació el fet que la religió musulmana s'ha convertit en l'element identitari per a excel·lència, que comporta, entre altres coses, que molts d'aquests joves no només no se sentin francesos, sinó que reneguin dels valors republicans. Per això es comença a parlar també d'aquests barris perifèrics com a “estats fallits dins de l'Estat francès”.

Per si no n'hi hagués prou, l'islamisme no cessa aquests darrers anys d'atacar el principi d'igualtat de sexes, la reivindicació del vel o el respecte a les seves pràctiques alimentàries, així com el fet de reclamar veritables drets d'excepció o immunitats territorials, que qüestionen decididament la unitat, la integritat i els valors de la República.

Tot i això, passats aquests importants esclats de violència, i quan tot apuntava que les conseqüències derivades de les recents revoltes de finals de juny a les banlieues que envolten París i altres grans ciutats franceses es limitarien a un simple “recompte de danys”, que en aquesta ocasió han estat extremadament abundants, inesperadament s'ha obert una nova crisi institucional que comença a adquirir dimensió nacional, i que afecta seriosament les relacions entre Policia i Administració de Justícia.

Efectivament, la crisi entre les dues institucions té el seu origen en la detenció i posterior presó provisional decretada per un policia de la Brigada Anticriminal de Marsella, sospitós d'extralimitar-se en l'ús de la força i d'ocasionar ferides greus a un jove durant les corbes recents, que han provocat la protesta i la indignació generalitzada de tots els cossos policials al llarg del territori de l'Estat.

La protesta ha adquirit tal dimensió que ha derivat en una vaga de serveis mínims per part d'aquests, fins i tot a les petites comissaries de l'interior del país, consistint a no patrullar ni trepitjar el carrer, llevat de casos d'urgència (l'anomenat "codi 562"), la negativa a tramitar les denúncies formulades pels ciutadans i altres tràmits essencials, i un augment excepcional de baixes mèdiques per ansietat crònica. Fa temps que la policia està subjecta a situacions d'estrès màxim, després de les revoltes dels “gillettes grocs”, de treballadors i sindicats per l'augment de l'edat de jubilació o les contínues revoltes a les banlieues, al que caldria afegir-hi lluita contra el gihadisme o el crim organitzat.

A l'espera que en els pròxims dies se sumi a aquest moviment la policia judicial en ple, la qüestió s'ha agreujat a més per la posició adoptada pel director general de la Policia Nacional, Frédèric Veaux, arran d'unes declaracions fetes el passat diumenge a Le Parisien, que no només es va limitar a recolzar aquests cossos policials, sinó que va afirmar que davant d'un eventual procés, un policia no pot ser empresonat, encara que sigui provisionalment, fins i tot en el cas que hagi comès faltes o errors greus el desenvolupament de les seves funcions, afegint en darrer terme que la situació d'aquest policia li impedia dormir.

Aquestes declaracions, que van comptar posteriorment amb el suport del Prefecte de la ciutat de París, Laurent Núñez, afegint més llenya al foc, van provocar una resposta especialment dura per part de l'esquerra francesa (que parlava fins i tot de sedició), de Col·legis d'advocats, que van sortir en defensa de l'estat de dret, però molt especialment de la Magistratura i de totes les associacions professionals de jutges i magistrats, i van condemnar duríssimament aquestes declaracions.

La judicatura parla de pressions inadmissibles dels màxims comandaments dels cossos de policia cap a les autoritats judicials, que atempten greument contra la independència judicial, la separació de poders i la igualtat davant de la llei. De fet, el que hi ha al darrere és la pretensió de la policia no tant de disposar d'espais d'actuació exempts del control judicial en situacions excepcionals com les viscudes a finals de juny, sinó que la judicatura afluixi la pressió sobre uns cossos policials força castigats, que com hem dit, fa anys que estan sotmesos a unes situacions d'estrès màxim i que han donat lloc a un augment important del nombre de suïcidis entre els seus membres.

Veurem com es desenvolupa aquesta nova crisi, que va obligar fins i tot Emmanuel Macron a intervenir-hi mentre es trobava a Nova Caledònia, però la veritat és que el descontentament dels cossos policials no deixa d'augmentar a tot França mentre va pujant d'intensitat.