La decadència del parlamentarisme espanyol en un acte

Fa uns dies, vam ser testimonis d'una votació al Congrés que va retratar a les mil meravelles el sainet —de molt mal gust— on s'ha convertit des de fa anys la política espanyola. El que va passar és que es va tirar endavant la reforma d'una norma, l'aprovació de la qual resultaria en l'alliberament d'un important nombre de presos etarres que actualment estan complint condemna a les presons espanyoles.

El que s'ha dit no hauria de sorprendre ningú, tenint en compte la majoria que conforma el bloc d'investidura del President Sánchez, les tesis del qual semblen haver estat completament subscrites pel PSOE. No obstant això, el que és sorprenent aquí és que aquesta reforma va tirar endavant per unanimitat.

La norma objecte de votació en qüestió era la modificació de la Llei orgànica 7/2014, sobre intercanvi d'informació d'antecedents penals i consideració de resolucions judicials penals a la Unió Europea, la qual transposa una directiva europea a l'ordenament jurídic espanyol. Pel que fa a la reducció de penes, el que ha passat és que aquesta reforma de la LO 7/2014 conté un incís —el número 14, concretament—, el qual suprimeix la disposició addicional única de la llei esmentada.

Aquesta disposició addicional deia que "en cap cas no seran tingudes en compte per a l'aplicació d'aquesta Llei les condemnes dictades per un Tribunal d'un Estat membre de la Unió Europea amb anterioritat al 15 d'agost de 2010", la qual cosa va ser introduïda expressament per el Govern de Rajoy per evitar la compensació de penes dels etarres que haguessin estat capturats i empresonats en un altre país membre de la Unió Europea. A aquells que ja haguessin complert condemna a un altre país membre, no se'ls restaria el temps de presó transcorregut a l'estranger a la condemna imposada a Espanya.

La veritat és que el fons de la qüestió no subjau tant sobre el contingut en si de la reforma —amb el qual es pot estar d'acord—, sinó més aviat sobre els efectes legals col·laterals que aquesta, inevitablement, generarà i que no tindran marxa enrere. Concretament, 44 etarres que han estat empresonats a França, veurien escurçada la seva estada a la presó amb la nova llei, a més que podrien accedir al tercer grau ia la llibertat condicional abans. Entre els beneficiats hi ha el famós “Txapote”, que va estar molt present en la passada campanya electoral, d'acord amb la seva presència al lema “que et voti Txapote”, dirigit contra Pedro Sánchez.

Vist el context, cal endinsar-se en aquest punt en allò realment indignant, tenint això 2 vessants, cadascú més inquietant que l'anterior. D'una banda, és preocupant —encara que no sorprenent— que el Partit Socialista, a instàncies dels seus socis parlamentaris d'EH Bildu, no sentin cap lligam moral a l'hora d'incloure una modificació que alliberarà aquells que durant anys es van dedicar a assassinar els seus companys de partit, arribant a posar en perill la democràcia espanyola. D'altra banda, resulta indignant que aquells que contínuament ataquen el Govern pels seus pactes amb els hereus d'ETA, votin a favor d'una norma amb conseqüències tan pernicioses pel simple fet de no fer allò que se'ls paga —llegir i entendre el que voten—.

El que ha passat reflecteix una degradació institucional en termes estructurals molt preocupant. S'ha convertit en una cosa quotidiana que la política es rendeixi a interessos conjunturals, i queden els principis fonamentals que haurien de regir la vida pública relegats a un segon pla.

Aquesta manca de rigor, tant a nivell legislatiu com ètic, fa que s'aprovin mesures amb profundes implicacions sense la deguda anàlisi corresponent. Diputats —tots— que voten el que els manen, un PSOE convertit en un abocador moral, i una dreta desorientada en el seu afany de marcar-se una victòria ràpida —resultant altrament— formen part d'aquest trist escenari.

A més, aquest tipus de decisions alimenten una desafecció creixent dels ciutadans cap a la política i les institucions democràtiques. Quan els partits actuen amb una lleugeresa tan gran, es genera la percepció que les lleis no són el resultat d'un procés reflexiu i transparent, sinó d'acords opacs i motivacions a curt termini. En un moment en què la confiança en les institucions és més fràgil que mai, situacions com aquesta no fan més que agreujar la situació.

És aquí on entra la responsabilitat dels representants públics, més preocupats per mantenir la cadira que de fer bé la feina per la qual se'ls paga. No es tracta només d'aprovar lleis, sinó d'entendre les repercussions d'aquestes decisions a la vida dels ciutadans. La política no pot continuar sent un joc d'interessos creuats on el que hi ha en joc són les vides i la justícia de les víctimes del terrorisme.

Els legisladors han d'assumir un compromís ètic clar, que transcendeixi els acords parlamentaris conjunturals, i reprendre el sentit del deure que deuen a la societat. Només aleshores es podrà començar a reparar el dany institucional que aquestes decisions ja estan causant, i tornar la dignitat a un sistema que cada cop sembla més trencat.