Només ens quedarà el Tomàs

Barcelona està mutant en una ciutat poc amigable, desagradable, que cada cop se'ns fa més llunyana. El fet de prendre una copa a segons quines hores és gairebé impossible, gaudir una cervesa en una terrassa al capvespre es pot convertir en una gimcana i menjar alguna cosa a partir de les dotze de la nit pot ser una autèntica tasca titànica, llevat que es recorri als supermercats 24 hores del centre.

Sempre hi ha un veí, un regidor o un funcionari disposat a recordar-te que Barcelona no és per a tu. A la capital catalana pots cremar contenidors per la República catalana sense que passi res, però això de reclamar poder menjar un entrepà en condicions a les tres de la matinada, siguis gresca, treballador de la neteja o taxista, s'ha convertit en una odissea.

A més de la tragèdia de la nit barcelonina, que tan bé relata Joaquín Luna a les seves imprescindibles columnes a 'La Vanguardia', patim la plaga de bars històrics que tanquen l'un darrere l'altre. L'últim ha estat l'emblemàtic Versalles, a Sant Andreu, que no ha pogut fer front a un lloguer estratosfèric. Però tots coneixem als nostres barris com a locals de tota la vida, amb els seus xocs saborosos i les seves truites de patata ben fetes, han anat tancant i donant pas a un munt de franquícies i cadenes que ens ofereixen escaiola precuinada o entrepans de pa precuit a preus no sempre ajustats a la qualitat real del que ens ofereixen.

Quan un era jove, tenia al meu abast una allau de bars gallecs, andalusos o extremenys - per citar només algunes regions - on podies menjar a preus raonables. La gran majoria han anat caient, i molts dels que han sobreviscut han passat al producte congelat i a la salsa de pot.

Aconseguir unes patates braves que mereixin aquest nom, o uns calamars a la romana que no siguin el més semblant a un xiclet, comença a ser una heroïcitat. He menjat entrepans de presumpte lacó fumat que podrien provocar revoltes a Lugo per l'heretgia, i pop amb textura de pneumàtic. A preus de capital europea, perquè per això Barcelona està a la darrera.

Barcelona i la seva perifèria és cada cop un territori més hostil per al bar tradicional, el del menú ben fet, les tapes abundants i amb bon producte. O per al que serveix un honrat entrepà que va més enllà de la baguette cutre i l'escàs embotit tallat amb bisturí. Al final, els que volem recuperar alguns dels sabors tradicionals de la nostra ciutat, només podrem recórrer al Bar Tomàs de Sarrià, al Got d'Or a la Barceloneta i a una dotzena més de locals de tota la vida que aguanten.

Per sort, el relleu generacional al Tomàs ja s'ha produït i tindrem braves durant molts anys. Tant de bo la resta de bars de tota la vida que encara no han sucumbit, tinguin la mateixa sort.

Res contra les cadenes d'hamburgueses que poblen la geografia urbana barcelonina. Entre les burgers premium, els gelats de fantasia i els Nadóratges de tall oriental que fascinen indígenes i visitants, els lloguers dels locals s'han posat pels núvols. Però estaria bé que l'Ajuntament, que tant presumeix de defensar la memòria històrica, també es preocupés pels petits negocis que han alimentat, amb honradesa i bon producte, generacions i generacions de catalans.

Preservar els sabors de tota la vida, sense que hàgim d'anar a algun restaurant-museu amb preus de luxe, hauria de ser una prioritat d'un consistori que per prohibir i cosir-nos a impostos sí que s'espavila.