L'ocàs de Yolanda: algunes veritats

Hi ha moments en què la vida es bifurca davant nostre, instants en què veiem la història fluir, com un riu poderós, sota el pont que creuem. L'altre dia vam tenir una d'aquelles llampades: Yolanda Díaz va començar, de manera inconcreta i inexplicable, a parlar de si mateixa en tercera persona.

En principi, només es refereixen a si mateixos en tercera persona els rapers de Detroit, els narcos de Tijuana i alguns gurus californians. Què li va passar a Yolanda?

L'esquerra va renunciar, en algun moment de la dècada dels noranta a la transformació del model econòmic per dedicar-se a posar pegats al capitalisme (en comptes de qüestionar-lo) i llançar-se a un frenesí de narrativa delirant sobre gels que es fonen i homes embarassats. Yolanda, com a producte perfecte d'aquesta època estúpida, ha portat aquesta neoesquerra a noves cotes de desastre i calamitat: al mateix temps que besa els banquers com una exparella psicòtica, es manifesta l'1 de maig pels carrers, cridant consignes rimades, com si ella no fos ministra de Treball, tot això amanit amb un torrent incessant de ximpleries sobre abraçades, afectes, cures i manyagues.

A les passades eleccions europees, la Realitat (que en general es maneja amb majestuosa indiferència respecte de les nostres màgies ideològiques projectives) va donar a Yolanda la bufetada que necessitava fa temps. Alguna cosa es va trencar i la dona, en un estat d'entumiment moral, va començar a parlar de si mateixa en tercera persona: “tothom pot estar tranquil, Yolanda Díaz no se'n va".

Per descomptat que no se'n va. Continua agafada al seu escó i al seu ministeri i encara farà petons a Pedro com si l'estigués esculpint en un fang prometeic i basal, com si li hagués d'insuflar vida mitjançant una estranya forma de Devoció Fricativa.

Deixa darrere seu un rosari de partits escabetxats i sense nord: els Comuns d'Ada la Navegant, els hippies BMW de Más Madrid, els ganduls de Compromís, els camarades del PCE, a més d'haver perdut l'accés al búnquer de Galapagar. Serà vicepresidenta, no se sap en nom de qui, continuarà abraçant els banquers i dirigint-se als ciutadans amb aquest enervant to seu de parvulari de monges progres: podem estar tranquils. Continuarà rient i fent saltets.

Esperem que s'afili de pressa al PSOE i l'enfonsi en el caos i el cisma en un parell de mesos, segons el costum. Destrossada l'esquerra, haurà complert la seva funció i la podrem jubilar en pau.