Més dura podria ser la caiguda, Àngela

Fa poc més de deu dies, la premsa esventava la darrera ocurrència d’una protagonista singular: Angela Dobrowolski. Els fets eren que l’exparella de Josep Maria Mainat obria una escletxa de 35 cm en el reixat d’una finestra del Centre Penitenciari de Dones de Barcelona amb aparent finalitat d’evadir-se de la presó i de les responsabilitats penals actuals i futures.

Estrany interès el nostre, preocupats per les peripècies d’un personatge de magnitud social qüestionable. Així doncs, i prenent de punt de partida l’excèntrica presidiària, seria bo ocupar-nos del que hauria de ser objecte de debat públic: la situació que escanya les dones preses a Catalunya.

Remuntem-nos una mica en el temps…

Aquest any 2024 el sistema penitenciari català celebra efemèride, ja que fa 40 anys del traspàs a la Generalitat de Catalunya de les competències d’execució penal. El traspàs d’atribucions, des de l’1 de gener de 1984, s’iniciava amb un nou escenari per les dones empresonades: just feia 2 mesos i mig que les primeres internes començaren a omplir Wad Ras, deixant enrere la presó de dones de La Trinitat i la regència, amb repressió física psicològica i moral, per part de les monges Creuades Evangèliques de Crist Rei.

Amb el tancament de la presó Model, any 2017, l’equipament de Wad Ras va passar a ser la construcció penitenciària més antiga. Una edificació de l’any 1915 que, malgrat els esforços i les injeccions pressupostàries de conservació i adequació, és un espai sobradament obsolet. Un espai anacrònic més propi de memòria històrica que d’estada i compliment de condemna.

En 40 anys la Conselleria de Justícia ha estat ocupada per catorze consellers/es, sumant sis dones (repetint la Núria de Gispert en dues ocasions) i vuit homes. En aquests 40 anys s’han inaugurat els centres de Quatre Camins, Brians 1 i Brians 2 i Lledoners; tots ells centres per a homes, a excepció d’una edificació per a dones dins de Brians 1 —centre on 9 de cada 10 reclosos/es són homes—. D’altra banda, en aquests 40 anys es substitueixen les presons de Joves de la Trinitat pel Centre Penitenciari de Joves de La Roca del Vallès —exclusivament per població masculina—, la de Figueres i Girona per la de Puig de les Basses i la de Tarragona per la de Mas Enric al Catllar (cadascuna amb un mòdul per a dones). 

Finalment, en aquests 40 anys s’unifiquen les presons de Lleida 1 (de 1954) amb Lleida 2 (de 1984), que origina l'anomenat Centre Penitenciari de Ponent (amb cohabitació de gèneres i un únic mòdul per a dones).

En resum, i en visió/revisió de gènere, bé podríem dir que l’aniversari commemora 40 anys d’oblit sostingut cap a les dones preses. És una constant la deixadesa i els incompliments polítics per la construcció d’un centre d’ús exclusiu per a dones a Catalunya i el testimoni que s’han anat traspassant les diferents conselleries de Justícia.

L'única proposta ferma de construcció d’una presó per a dones la va impulsar l’exconsellera Montserrat Tura al voltant dels anys 2005-10, posant la mirada en un terreny a Sant Llorenç d’Hortons, a menys de 40 kilòmetres de Barcelona. La seva successora, Pilar Fernández Bozal, va suspendre pressupost i projecte l’any 2011.

L’any 2017, un equip de polítics de guingueta i expositor, tancaven l’emblemàtica presó Model de Barcelona. Amb el tancament s’abandonava definitivament la idea que La Model fos substituïda per una nova presó de preventius a Barcelona, a la Zona Franca (idea que ja va insinuar Artur Mas l’any 2014). Aquesta població presa i a l’espera de judici seria desplaçada a Brians 1, lluny de jutjats, famílies i advocats. 

L’aposta i promesa fou que en terrenys de la Zona Franca s’hi construirien dos centres penitenciaris: una presó de dones i un centre obert. Tots dos equipaments liquidarien els centres encara existents dins la ciutat de Barcelona, el Centre Obert de la Trinitat i el Centre de Dones de Barcelona (Wad Ras). 

La promesa, en aquell pretèrit, fou que aquests dos centres inaugurarien el 2025. Actualment, el darrer anunci del departament de Justícia, endarrereix fins al 2029 l’obertura de la presó de dones, 12 anys després del tancament de la Model. Esplèndid esdeveniment futur, doncs, per commemorar els venidors 45 anys de traspàs de competències.

Per a la població penitenciària femenina de la província de Barcelona, el tancament de la Model derivà en un agreujament en les seves condicions de vida. Encabir la població preventiva i masculina de La Model a Brians 1 (uns 900 interns) suposà tancar 4 departaments destinats a dones preses (inclosos la Infermeria i Ingressos). Així, malgrat que la xifra de dones a Brians 1 ha anat minvant en el temps, la seva qualitat de vida ha anat clarament a la baixa, clarament involucionant.

Cal afegir, darrerament, una nova galtada. Per risc estructural, es tanca la UMS, una altra unitat residencial de dones. Actualment, Brians 1 només contempla dues unitats per a dones: un mòdul residencial i un departament de règim tancat per a compliment de sancions i primers graus. 

Tenir un únic mòdul és calamitós, ja que impedeix una mínima classificació interior. I això a presons és clau per a la supervivència i per a la intervenció resocialitzadora. 

En conseqüència, i com si es tractés d’una coctelera, en el mòdul de dones de Brians 1 hi conviuen tota mena d’internes —ingredients d’un “Long Island Iced Tea” pujadet de tequila, rom i vodka-: les joves amb les veteranes, les de primera entrada a presó amb les reincidents, les que surten de permís i les que ni parlar-ne, un ventall delictiu tan ample com capítols té el Codi Penal, les embarassades, les malaltes orgàniques o dones amb patologies psiquiàtriques amb qui no les té i, a mode ornamental, les acabades d’ingressar reconvertides en cireretes de la “barretxa”. Tot un mestissatge que agitat en únic recipient fa inevitable l'embriaguesa etílica i una pitjor ressaca.

Però això no és prou, la maledicció política cap a les dones preses suma un darrer element. Catalunya només disposa d’un únic departament de primers graus i sancionades. Com no, aquest està ubicat a Brians 1. 

Consegüentment, i funcionant d’igual manera que ho fa la Llei de la inèrcia gravitatòria, aquest departament atrau “el pitjor de cada centre”. Internes autòctones i internes importades que, en complir el primer grau o les sancions, passen a l’únic mòdul residencial de dones de Brians 1, enquistant el problema i apuntalant la inconvivència.

Per fer correcta magnitud d’aquest pou penitenciari instal·lat a Brians 1, anem a un dels criteris d’avaluació que sovint utilitzen els treballadors penitenciaris, les agressions sofertes per professionals. Només recomptant funcionàries agredides en els dos departaments de dones de Brians 1 en els darrers tres mesos, la xifra supera la quinzena. Una autèntica xifra negra, sense antecedents en cap centre o mòdul d’homes. 

Potser caldria un cartell a l’accés del Departament de Dones de Brians 1 que amb pictogrames advertís de l’entrada a una zona de perill. No en va, aquests mateixos treballadors acusen la conselleria de promotors de violència institucional contra les dones i practicar la hipocresia de gènere.

Prou celebracions buides de contingut cada 8 de març, clamen, i més inversions amb perspectiva de dona. Perquè qui ressent d’aquest desgavell no només són les dones preses, ho són també les treballadores del centre i el mandat constitucional de la seva reinserció.

Així tenim que el panorama actual de dones a presó a Catalunya és el següent. La població femenina és d’un 5,4% sobre el total de presos a Catalunya. La distribució, aproximada, de les 340 internes és de 120 internes a Wad Ras, 125 a Brians 1, 40 a Mas Enric, 25 a Ponent i 30 a Puig de les Basses. L’eloqüència de les xifres parla per si sola: més de 2/3 parts de les dones preses són a la província de Barcelona, per tant, o bé viuen en l’equipament més antic i obsolet (Wad Ras) o bé viuen en l'infern de Brians 1, i, la resta, menys d’una tercera part de les dones preses, les “preses de províncies”, ho fan en centres mixtes on representen una minoria ètnica (1 interna per cada 23 interns) i una minoria en rang.

Amb aquesta perspectiva, la sort d’Angela Dobrowolski, independentment que els funcionaris evitaren una més que probable trencadissa de crisma en el frustrat intent de fuga, passa perquè pugui estalviar-se un trasllat a Brians 1.

Quin fracàs més absolut, Angela, si per intentar evadir-te del centre penitenciari més antic de Catalunya acabessis en el polvorí que l’administració us ha anat preparant a les dones preses dins els murs de Brians 1. De segur que més dura seria la caiguda!

PS: Hores després d'escriure's aquest article, Ángela Dobrowolski va ser traslladada a Brians 1.