imatge d'un dolmen

OPINIÓ

Megàlits, alguna cosa més que grans pedres: sacralitat i sincretisme

La realitat és que amb l'arribada del cristianisme com a religió oficial, es va intentar destruir creences ancestrals

Farà trenta molts anys, passejant per la molt megalítica zona de les Alberes —territori muntanyós i fronterer entre Espanya i França— amb un policia jubilat nascut a la zona i la meva dona, vam poder observar com una dona que semblava quarantena s'abraçava passionalment a un menhir d'aspecte semifàlic i uns 2,50 metres d'alçada, davant de l'atenta, i fins i tot semblava comprensiva, mirada del seu marit.

El meu company de passeig em va comentar que allò era relativament habitual, ja que aquest menhir tenia “fama” i “des de sempre” de concedir la fecunditat a les dones amb problemes per quedar embarassades.

Recordava haver llegit una cosa semblant en relació amb certs menhirs de la Bretanya francesa i d'algunes zones de les Illes Britàniques i de Galícia. Era una creença màgica ancestral.

Representació del dolmen de Montjuïc publicat el 1882 a la revista

Pocs dies més tard, vaig coincidir signant llibres amb el filòleg i escriptor valencià Juan García Atienza, considerat com l'indubtable pare de les guies de l'Espanya màgica, i li vaig comentar què hi havia vist.

Em va respondre, sempre sec en paraules malgrat conèixer-ho des de feia anys, que allò era molt comú des de temps immemorials a les zones megalítiques, ja que existia la creença conforme alguns menhirs, principalment els de formes fàl·liques, tenien el “poder” de fer fecundes a dones amb problemes de maternitat.

Un exemple perfecte seria el menhir fàl·lic de la Murtra, situat a Romanyà de la Selva (Girona) —molt a prop del dolmen més gran de Catalunya, la Cova d'en Daina— on han acudit i acudeixen des de fa anys grups esotèrics femenins.

Vaig aprofitar la trobada literària per preguntar-li si ell considerava que els megàlits, principalment els dòlmens i paradòlmens, eren només sepultures, com asseguraven els arqueòlegs, o bé llocs sagrats per als nostres avantpassats del neolític (per a alguns encara avui).

La seva resposta va ser clara i contundent: “Les catedrals medievals eren i són llocs sagrats per a milions de persones i, a més, han servit com a tombes per als milers de privilegiats que hi van poder ser enterrades”.

Amb aquella comparació va quedar clar, almenys per a mi, que els monuments anomenats megàlits, fossin dòlmens, menhirs, cròmlechs o similars, van ser per als nostres avantpassats del neolític, fins i tot en força ocasions per a gent posterior, espais que es consideraven “especials” i que, a més de les seves funcions funeràries (cas dels dòlmens), servien en molts casos per indicar un enclavament sagrat i tel·lúric.

Gran menhir de tipus fàl·lic amb Miguel Aracil

En el cas dels menhirs, a més d'indicar temes reivindicatius del territori o tribals, hi ha qui defensa que molts —no tots— servien com una mena de “repetidor” per connectar suposades forces del cel o còsmiques amb les interiors del planeta o tel·lúriques.

Fora com fos, la realitat és que amb l'arribada del cristianisme com a religió oficial, a aquestes creences ancestrals que havia seguit encara vives en temps pagans i precristians (celtes, ibers, gals, escots, pictes, angles…) se les va intentar anatematitzar, condemnar i, en molts casos, veient que no es podia acabar amb aquestes creences, destruir.

Van ser molts milers —impossible saber-ne el nombre exacte— els megàlits destruïts a diferents països de l'Europa megalítica, incloses les terres espanyoles. Tot i això, molta gent, principalment del món rural, va continuar acudint a aquests monuments prehistòrics a practicar les seves cerimònies o creences, fins i tot sent ja oficialment cristians. Aquesta persistència va obligar l'Església, davant la seva impotència, a sincretitzar o cristianitzar molts d'aquests enclavaments en nombrosos casos.

Són força els temples, esglésies i fins i tot ermites que estan edificades sobre un antic enclavament megalític, conservant en alguns casos el megàlit en el més recòndit del monument cristià, a les seves sagrades entranyes. Potser els casos més famosos per la seva importància monumental siguin la francesa i imponent catedral de Chartres, tan estudiada i divulgada pel conegut escriptor especialitzat Louis Charpentier, o la impressionant mola —ara illa, ara península, depenent de les marees— de Mont Saint Michael , a Normandia, que conserven en el més íntim de la seva estructura antics dòlmens que ja segles després de la desaparició del megalitisme van ser venerats o considerats sagrats pels celtes i més tard cristianitzats.

Però aquest sincretisme, aquesta “adopció” de llocs màgics per part de l'Església, no passa només en grans edificis; moltes esglésies i ermites també presenten fenòmens similars.

El Mont Sant Michael ( Normandia) abans anomenat

Es podria escriure un llibre sencer sobre elles, i sens dubte ens en deixaríem moltes al tinter. Per posar alguns casos concrets i que creiem que poden servir d'exemple, esmentarem la salmantina església de Valmuz, aixecada sobre un dolmen, i el mateix succeeix amb l'asturiana i la Santa Creu de Cangas d'Onís, on, per cert, va ser enterrat el rei Favila, fill de Don Pelayo. En altres països passa el mateix, i, un claríssim exemple és la portuguesa i curiosa ermita de Sao Brisos, on es va aprofitar un gran dolmen gairebé completament com a atri d'entrada al sant lloc.

En molts altres temples, esglésies i ermites trobem que l'edifici cristià es va aixecar just al costat d'algun megàlit, com a reconeixement —i aprofitament— que aquell lloc en concret era considerat sagrat i a ell acudia, des de temps immemorials, la gent del lloc a pregar o pregar a la divinitat del moment.

A terres catalanes, encara que n'hi ha diversos casos, un dels més clars és l'església romànica de Sant Corneli, a la zona de Tavertet (Osona). A altres llocs d'Espanya, com és el cas de l'església de Zafrón, a la comarca salmantina de Terra de Ledesma, veiem també que, a l'abric de l'església de Sant Joan Baptista, es poden observar les grans lloses del que va ser un dolmen.

Un altre tema, encara més nombrós, i que s'observa a tots els països que van formar part de la cultura megalítica, és la cristianització, a base de cisell i martell, de molts dels seus monuments megalítics, fossin dòlmens o menhirs.

A la Bretanya francesa, un paradís del megalitisme amb uns 6200 menhirs i gairebé 1100 dòlmens encara conservats —tot i que se'n van destruir centenars per raons religioses—, se'n pot veure un gran nombre amb creus cristianes gravades a cop de cisell. A més, a la part superior d'aquests monuments, és freqüent trobar creus de ferro coronant-los.

Però no cal anar tan lluny per trobar-ne exemples. Un cas concret, encara que debatut per alguns estudiosos, és el dolmen que existia fins ben entrat el segle XIX a la muntanya sagrada de Montjuïc, una zona que va arribar a albergar fins a 17 ermites, de les quals només ha sobreviscut la de Santa Madrona. Al camí cap al castell, hi havia un dolmen del qual només se'n conserven alguns dibuixos. S'hi aprecia clarament que va ser “cristianitzat” amb una creu gravada sobre la llosa principal. Com a mera curiositat, cal comentar que Barcelona va tenir, suposadament —perquè les discussions sobre el tema són contínues—, altres megàlits, a més a més del ja esmentat de Montjuïc.

Un d'aquests megàlits es trobava al que actualment és el popular barri del Camp de l'Arpa, el qual se suposa que rep aquest nom del dolmen (arca en català) que va existir a la zona fins a finals del segle XV, moment en què va ser destruït presumptament per ordre real.

Dòlmens, per a molts simples tombes, per a altres llocs sagrats i amb forces tel·lúriques

Un altre seria el menhir de què encara se'n pot observar la part més alta i gairebé enterrat, al costat de l'entrada al monestir de Pedralbes, el qual, segons alguns estudiosos, formaria part d'un conjunt de megàlits de color blanquinós o clar, d'aquí el nom de “Pedra Alba” (més tard, Pedralbes) del lloc.

Per acabar el tema dels suposats megàlits barcelonins, i sense que se sàpiga si és veritat o un simple mite, cal esmentar el que alguns estudiosos —com ara l'escriptor Joan Llarch, especialista a Gaudí— asseguraven que existia antigament on es va erigir el monument sagrat més visitat de tota la Ciutat Comtal: la Sagrada Família.

Llarch, una persona culta, amable i molt educada a qui vaig tenir el plaer d'entrevistar en un parell d'ocasions al voltant de l'any 1985, havia publicat una biografia sobre Gaudí (Editorial Plaza i Janés, 1982), un personatge que havia estudiat durant anys i a qui admirava profundament. En una de les entrevistes, va assegurar que estava convençut de l'existència d'aquest megàlit i va esmentar que, segons ell, el gran arquitecte Antoni Gaudí també en tenia notícies quan es va posar fil a l'agulla amb el temple de fama mundial.

En cas que sigui cert i s'arribi a saber amb certesa alguna vegada —cosa que dubto—, sens dubte seria l'exemple més clar d'aquesta “adopció” d'un lloc prèviament megalític per construir-hi el temple cristià més bell i majestuós dels temps moderns.

Aquest sincretisme, que sens dubte existeix entre enclavaments megalítics i certs edificis religiosos cristians, no és ben acceptat per tots, especialment per grups ultres —referint-me a aquells que veritablement ho són, no als que són etiquetats així per certs sectors molt woke simplement per no compartir les seves opinions—. Un cas molt concret, sobre el qual em va tocar informar per a la revista especialitzada “Misteris de l'Arqueologia” (número 17), va ser la destrucció que va passar durant els anys 1987-1988 de diversos megàlits a tot el nord d'Espanya, principalment a Catalunya i Galícia.

A terres catalanes, un dels casos més significatius del vandalisme va ser el que va patir una part del patrimoni megalític de la zona d'Organyà (Lleida), sent el principal afectat, segons ens va confirmar l'arqueòleg Josep Gallart, el dolmen conegut com “La cabana del moro”, situada a Bedoll. Poc més tard en vaig conèixer alguns més a la zona de les Alberes (Girona).

Menhir fàl·lic de La Murtra (Romanyà de la Selva-Girona) lloc habitual de rituals, alguns dedicats a la fecunditat

Posats a parlar amb la Brigada de Patrimoni Històric dels Mossos, que en aquella ocasió es van mostrar totalment comunicatius i ens van ajudar en el reportatge, vam poder saber que, almenys a Catalunya—sense descartar els altres actes vandàlics en diferents parts de l'Espanya septentrional, dels quals no tenien informació— gairebé amb tota seguretat eren obra d'un grupuscle ultracatòlic que s'autoanomenava batalló i amb nom de certa batalla de la Reconquesta, que pretenien “acabar amb les restes paganes i anticristianes a Espanya”.

Normalment, els grups radicals i extremistes, siguin del color i la corda que siguin, d'una religió o una altra, creients o ateus, sigui destruint megàlits mil·lenaris, cremant o profanant esglésies i convents, segueixen un patró comú a tots els intolerants: la falta de respecte per les maneres de pensar o les creences dels qui no comparteixen la seva visió. Com bé diu el savi refrany, “Tots els extrems es toquen”.

La relació i l'aprofitament —"sincretisme” és, potser, la millor paraula— entre certs enclavaments prehistòrics i el cristianisme no és merament una hipòtesi proposada per alguns, sinó una veritat històricament demostrable. Aquesta realitat es fa evident no només en visitar, sinó també en estudiar molts llocs sagrats tant a la nostra geografia com a territoris propers.

➡️ Opinió

Més notícies: