Això d'ERC

Li he estat donant moltes voltes a quin títol hauria de tenir tot el que es viu a ERC. Vodevil? Esperpent? Lluita de sabres? Crims? Foc amic? Al final he optat pel més fàcil. Parlar de la lluita pel poder intern, de les maniobres per debilitar al rival, de les arts més brutes de la política, com a això d'ERC. Doncs ho engloba tot. 

Fa uns mesos, una bona investigació periodística dels companys del diari Ara, va deixar al descobert una estructura paral·lela a la direcció del partit que prenia les decisions de forma, com a mínim, poc ètica. Segur que algú ho catalogarà amb unes paraules més malsonants o greus.

Una estructura, no se sap ben be liderada per qui, ni a qui responia, que va utilitzar una malaltia com l'alzheimer per a atacar al seu candidat a l'Ajuntament de Barcelona. L'Ernest Maragall. Fitxatge d'Oriol Junqueras i persona molt propera a l'expresident del partit.

La direcció d'ERC, dirigida provisionalment per la Marta Rovira, es va declarar consternada. Indignada pels fets que s'havien conegut. I va prometre una investigació interna per a depurar-ne responsabilitats.

Però lluny d'això, de fer net, només hem escoltat retrets entre dirigents i discursos victimistes. Ningú, excepte Sergi Sabrià, amb un gest que l'honora, ha entomat les responsabilitats pertinents i dimitit.

Tot podria haver quedat aquí. En una decisió tremendament errònia, que posava una taca en la impol·luta vida d'un partit amb 93 anys d'història, però anecdòtica. Puntual.

La pèrdua de tot el poder institucional semblava ser un correctiu important per un partit que passava de governar Catalunya a res. A haver de prendre la decisió, també entre retrets interns, sobre si els seus vint diputats havien d'investir a Salvador Illa o no.

Passat tot això, a les portes del congrés extraordinari del partit, estrany ja des d'un inici, ja que el va anunciar qui dimitia per assumir el mal resultat electoral, per advertit que volia tornar, el ball de bastons ha tornat. Ja no només per la gran quantitat de candidatures rivals, quasi tantes com militants, que evidencien la falta d'unitat i cohesió. Amb els de sempre, els que tornen i els que emergeixen competint entre ells. 

De nou, un bon treball periodístic d'un dels millors periodistes polítics de Catalunya, l'Adrià Santasusagna de RAC1, ens ha permès saber que mentre s'oposava públicament a qualsevol acord amb el PSC, Oriol Junqueras mercadejava com en un mercat persa amb Salvador Illa per mantenir als seus fidels en càrrecs al Govern. Assegurant-los-hi així sous d'entre 60.000 i 100.000 euros. Tot plegat surrealista.

Cadascú decideix com vol passar a la història. I cada organització pot decidir com fer una travessia del desert. Fa poc més d'una dècada que ERC era irrellevant. Motiu pel qual Junqueras, fitxat com a independent per al Parlament Europeu, va fer el pas per afiliar-se, dirigir el partit i bufar nous vents. Quelcom que en certa manera, electoralment, va aconseguir. Una altra cosa és pel que fa a funcionament intern. De lleialtat i lluites. Sembla que no han après res.