La Mare Pàtria contra Milei

La premsa espanyola ha assumit la victòria de Javier Milei amb un cert complex de superioritat. No havia vist tanta unanimitat des de la victòria de Trump el 2016. També contra tot pronòstic.

Hillary Clinton havia de ser la primera dona presidenta dels Estats Units. A més, progressista.

De diaris progressistes a conservadors, tots estaven en contra del candidat republicà. Inclosos La Razón, l'ABC o El Mundo.

Crec que va contribuir, en aquest cas, la seva promesa d'aixecar un mur a la frontera amb Mèxic. Va sortir la mare pàtria defensant un dels seus fills! Tot i que els primers trams del mur es remunten a Obama i fins i tot a Clinton.

Amb Milei va passar el mateix. Sospito que per la seva proximitat ideològica a Vox. No en va acabem de celebrar unes eleccions generals el 23 de juliol -a ple estiu!- i tots els diaris estaven igualment en contra del partit d'Abascal. Fins i tot els de dretes!

Però, com deia, en el cas del presidenciable argentí la reacció també va ser unànime, encara que el que es va endur el palmell va ser La Vanguardia, de Barcelona, abans un diari que passava per moderat.

“El missatger de la por” titulaven directament l'endemà de la victòria. No era un article d'opinió sinó l'obertura de la secció internacional.

Per als mitjans independentistes, com la televisió pública catalana o el diari en català Ara, era directament “extrema dreta” mentre que per a El Punt-Avui, “ultradreta”. El Periódico, progressista, també va optar per un “cicló ultra”. A Madrid, El Mundo i l'ABC, tots dos a la dreta, rebaixaven una mica el to i el titllaven de “populista”.

Molt pocs analitzaven, però, les causes de l'èxit o els orígens. Potser en plena època estival -a qui se li acudeix guanyar unes eleccions a mitjans d'agost!- els analistes més assenyats havien d'estar de vacances.

A mi m'hauria agradat llegir-ne alguna que expliqués els seus orígens, que s'havia bregat com a tertulià, el paper de les xarxes socials o simplement que deia el que pensava. Que consti que n'hi havia alguna. Fins i tot televisiva. Però no era la tònica general.

Amb Javier Milei es confirma un fenomen molt curiós: actualment els antisistema són de dretes i fins i tot de dreta extrema.

Tot i que et vota el 30% de l'electorat, necessàriament et voten classes mitjanes i fins i tot classes populars i, sens dubte, també joves.

Jo, amb franquesa, no sé si Milei és bo o dolent. Però Argentina es mereix una oportunitat. I, segurament, aquesta és la darrera oportunitat.

Fa anys vaig llegir el clàssic d'Acemoglu i Robinson sobre “Per què fracassen els països?” (2012). Em va cridar l'atenció que el país austral fins ben entrat el segle XX va ser la quarta potència mundial.

Els dos autors -un britànic i un altre d'origen turc, encara que tots dos establerts als Estats Units- van encunyar el terme d'elits “extractives” per definir aquelles que, en resum, pensen més a la butxaca que al servei al país. Que em temo són la majoria. Aquí, a Catalunya, també en sabem molt.

La segona cosa que em va sorprendre va ser descobrir que l'imperi otomà va prohibir la impremta fins al 1727. I que llavors només se'n va permetre l'ús per publicar textos religiosos.

Potser això explica el retard econòmic dels països musulmans respecte a Occident. Almenys fins al descobriment del petroli. Al capdavall, els turcs eren llavors la potència hegemònica al món islàmic.

Però el que deia: donin a Javier Milei una oportunitat. Argentina s'ho mereix.