Mandra electoral europea

En menys de tres setmanes arriben les eleccions europees. En només 12 mesos, els catalans ja hem anat a votar tres cops. Les municipals el maig del 2023, les generals el juliol del 2023 i les passades autonòmiques del 12 de maig. No és estrany, doncs, que a molts els faci mandra afrontar ara uns comicis al Parlament Europeu que sempre han despertat menys interès que qualsevol altra votació.

En els darrers anys, la població va prenent consciència de la importància que té la Unió Europea a les nostres vides. L'exemple més clar el vam tenir en les manifestacions recents d'un sector primari que protestava, en línies generals, per l'excessiva burocràcia i restriccions imposades per Brussel·les.

Una altra qüestió que també es debat a Europa és una de les que més preocupa gran part de la població: la política respecte a la immigració. Tot i això, ni així sembla que hi haurà un canvi de mentalitat i no té pinta que les urnes s'hagin de desbordar el 9 de juny.

Fins i tot sembla que a molts partits ja els convé aquesta manca d'interès. En prou feina apareixen en llocs de sortida o liderant candidatures noms que ajudin a mobilitzar l'electorat. En clau catalana, per exemple, en els darrers comicis europeus teníem fins a cinc candidats catalans com a caps de llista. I la majoria eren noms reconeixibles per gran part de l'electorat.

Josep Borrell per al PSOE, Dolors Montserrat per al PP, Oriol Junqueras per Ara Repúbliques i Carles Puigdemont per Junts. Tots prou coneguts entre els votants. El cinquè era un llavors gairebé desconegut Jorge Buixadé, que ara repeteix al capdavant de la candidatura de Vox.

Amb una abstenció creixent a Catalunya, sobretot després dels anys àlgids amb el 'procés', no seria estrany que aquesta tendència seguís a les europees. De fet, seria el més lògic. Sobretot perquè el sector que més ha engrossit recentment les files abstencionistes són els partits processistes. I ara, presenten Diana Riba (Ara Repúbliques) i Toni Comín (Junts). Que seran més o menys coneguts, però és clar que no són ni Junqueras ni Puigdemont.

Això sí, malgrat la previsible abstenció que hi haurà, aquest 9 de juny hi ha molt en joc. I ja no només pel que es dirimeix a Europa, que no és poc. Els resultats també podrien marcar el futur dels partits. Per exemple, els processistes poden seguir en la seva caiguda lliure particular (i aquí sí que hi haurà a veure l'abstenció). El que aconsegueixi el PSOE podria animar Pedro Sánchez a aventurar-se en un avenç electoral a Espanya. Ciutadans podria certificar la seva mort definitiva. O formacions residuals però en creixement, com el Frente Obrero, podran continuar avaluant la seva implementació entre l'electorat.