El doble contingut del fang polític

Fins a 49 entrades s'han recopilat com a insults utilitzats en l'àmbit polític —xarxes socials a part— amb freqüència a les seus parlamentàries. Poden ser paraules polisèmiques el caràcter insultant de les quals depèn del destinatari, del context, del to amb què es pronunciïn, o ser vocables de significat pròpiament denigrant: assassí, gàngster, feminazi, botxí, corrupte, bruixa, lladre, etc. 

Hi ha qui justifica tal vocabulari adduint que “acosta la política al carrer”, com si tot el carrer fora o hagués de ser de barriada, com si calgués portar el carrer de barriada al Parlament per fer el debat parlamentari “atractiu”, fins i tot “intel·ligible”, quan el que fa falta és portar al carrer l'art de parlamentar, que és la funció noble del parlamentari —encara que alguns no la practiquin— i, al mateix temps, un pilar de la democràcia. 

Però, no és l'insult per mitjà de polisèmia o epítet directe el pitjor contingut del fang polític que solla la vida pública, al cap i a la fi, el destinatari de l'insult i l'opinió ciutadana perceben la inexactitud, la falsedat, de dir assassí, gàngster o bruixa a qui evidentment no ho és.

El pitjor del fang polític és l'ús de la tergiversació per mitjà de la hipèrbole, la insídia, la manipulació de dades i esdeveniments amb paraules corrents i correctes en afirmacions formalment impecables, però que són un joc retòric per danyar a l'adversari. Això és el que més perverteix  la política perquè la buida de sinceritat, la tenyeix de duplicitat, la deixa sense fiabilitat. Els debats entre candidats a les campanyes electorals abunden en semblants recursos oratoris per, implícitament, desqualificar al candidat del davant. 

Aquest element del fang serà molt difícil d'eliminar. L'insult tal vegada es pot “prohibir” en els reglaments dels fòrums i en els llibres d'estil, encara que també s'arriba a defensar el seu ús per entendre que, malgrat que sigui malsonant, quedaria emparat per la llibertat d'expressió, reconeguda en l'article 20 de la Constitució.

Però tergiversar, que és donar una interpretació forçada o esbiaixada d'una situació entra en el domini de l'opinable, del marge que envolta tot judici, per tant, denunciar la tergiversació com un acte hostil resulta pràcticament impossible, tot i constituir la causa principal de la progressiva degradació de la política. El tergiversador sempre podrà emmascarar les seves afirmacions malèfiques amb rivets versemblants. 

 Repetint tergiversacions subtils, o no tan subtils, s'acaba afectant la reputació política de l'adversari, o la personal, que repercuteix en la política, la qual cosa danya més que titllar-lo de fill de puta o rata prenyada.

 De Pedro Sánchez s'ha dit incomptables vegades i per diferents emissors que només pensa a defensar el seu lloc, d'on deduir que les seves decisions només serien personals, interessades, sense valor polític, desqualificat, doncs, com a governant.

 Citi's un sol governant que no faci el possible per continuar en el seu càrrec i aplicar un programa, alguns amb tenacitat realment notable, com els casos, entre altres, de Pere Aragonès, que comptava amb 33 diputats de 135, o Jaume Collboni, que té 10 regidors de 41. 

Per emprendre la regeneració no de la política, sinó de l'exercici de la política, és a dir, netejar-la de fang, cal tornar a la casella de sortida de la política, que és la proposta. La política —“el govern de la ciutat”, de les seves gents i les seves coses— s'assenta en la proposta, en la resposta a què fer? L'enorme complexitat de les nostres societats fa molt difícil aportar un què fer raonable, practicablement i majoritàriament acceptat, només ho aconsegueixen uns pocs governants. 

Confrontat a aquesta dificultat, el polític mediocre, en el govern o a l'oposició, en un intent d'escapar de la dura realitat tendirà a recórrer a tota mena d'arts, sense excloure la d'enfangar, per ocultar que no té proposta o la que té és inviable «per se» o perquè no compta amb la força política o amb els recursos per implementar-la.

Aquesta relativització de la seva responsabilitat no exonera el polític de l'obligació tant de proposar com de respectar al polític contrari, que en democràcia té la mateixa legitimitat que ell.