En defensa del mal gust

No hi ha campanya institucional que no sigui una punyalada al cervell. Ja s'orientin a convidar-nos a menjar carn de conill; a instruir-nos que no hi ha cossos lletjos a la platja; o a recordar-nos la meravella de pagar impostos (tots aquests exemples reals), la propaganda governamental és un instrument poc amic del que és civilitzat. Però aquest article no va sobre això, no del tot.

Fa una setmana, el Gobierno va decidir dividir els espanyols entre aquells que aspiren a un Lamborghini i els que opten pel transport públic, tot amb l'excusa de promocionar aquest últim. I el que és greu no és la campanyeta, que és carrinclona, sinó el que pressuposa; el que traspua, en general, el discurs del poder. Està bé fer atractiu el bus i el tren i la bici? Sí, però ni el bus, ni la bici, ni el tren no han de ser la nostra identitat nacional ni cultural. Prefereixo, dit en termes gruixuts, una Nació d'aspirants al Lamborghini que de pobres i orgullosos de ser-ho.

Primer, perquè no hi ha res d'honrat en la necessitat (n'hi ha en la frugalitat, quan és un esforç de temprança). "Fer-se ric és gloriós" va dir un dels més insignes comunistes xinesos i a Espanya, mantinc, batega i ha de bategar aquesta fam de glòria.

Quan vam ser rics i irresponsables, vam ser carrinclons i excessius. I prefereixo haver de combatre la pols de l'irresponsable, del mal gust i de l'excessiu a penedir-me del pobre, per no tenir cap altra opció que ser-ho. Hi ha una mica d'austracisme i una mica de catòlic en l'ambició; hi ha una mica d'imperial en allò desgavellat. I hi ha alguna cosa catòlica, austracista i imperial en allò espanyol.

Per això, prefereixo una Nació de carrinclons, que agafin el Metro, pensant que un dia portaran un Lambo (aquí, no a Andorra), que un mans agraït per poc. Ortega y Gasset es lamentava de la naturalesa passiva del nostre poble, però, anys abans, Tocqueville va deixar escrit que la Inquisició havia de néixer en un país com Espanya -i no en un com els Estats Units- per la naturalesa qüestionadora i esvalotada dels espanyols. No crec que hàgim perdut aquesta pruïja. Els adoradors del pobre són tan estèrils com els ploramiques de la nostàlgia.

Carrinclons, aspirants al Lambo, usuaris del bus, víctimes de Rodalies, nostàlgics i afamats, endavant: un cartell del Gobierno només serveix per tapar-nos el sol.