O hi ha eleccions?

La notícia és d'aquests dies i diu que els grans de 65 anys podran anar al cine per dos euros. Molt bé. Ja ens explicaran què tal la pel·li. La reacció entre els joves va ser la mateixa de sempre: indiferència. Com a molt, algú que estava informat de com funciona el sistema de pensions va protestar una mica.

Què suggereix aquesta indiferència? Que els joves van per lliure. Vull dir: que fan els seus plans comptant al mínim amb l'Estat. Sàpiguen o no verbalitzar-ho, capten que tot això és un parc temàtic que no està pensat per a ells. I quan sí que tenen en compte l'Estat ho fan pensant en una entitat vagament molesta a gairebé tots els nivells. Pagar impostos, aconseguir aquest o aquest altre paper, renovar alguna matrícula. Coses així.

Per la resta, l'Estat se'ls presenta com una cosa perfectament inútil per als seus problemes reals. En essència, l'habitatge i els salaris. I la política la perceben com un ronc constant que entreté els seus pares i, més encara, els seus avis. Es parla poc de la funció lúdica que té la política per a molts jubilats.

De fet, l'altre dia estava jo en un bar de xinesos de Sant Andreu i tenia a la taula del costat un grup de jubilats de l'ANC que havien anat a sopar per decidir qui elegien com a delegat de no sé què. Al final, van posposar la votació uns dies i van decidir veure's a casa d'un dels jubilats sota el compromís que tingués "la nevera ben plena de cerveses".

El greuge comparatiu va ser deliciós perquè, l'endemà, jo anava amb un col·lega de vint-i-cinc anys. Li vaig preguntar que a qui votaria a les autonòmiques i em va respondre “O hi ha eleccions?”.

Queipo de Llano, aquesta marca de roba

El que vull dir és que els joves són outsiders funcionals. I no pas per rebel·lar-se contra el sistema o alguna parida d'aquestes. És més senzill. Pels seus problemes i necessitats, el teatre de la partitocràcia és això: un teatre. I això no és ni lluita generacional, ni victimisme ni res per l'estil. Simplement, són les cartes.

És per això que gairebé la meitat dels homes menors de vint-i-quatre anys creu que ha anat massa lluny amb les polítiques d'igualtat. Els discursos feministes que veuen en aquest fenomen una contrareacció del patriarcat, una revolta contra la pèrdua dels seus privilegis i coses així es passen de llargs. Crec que és més senzill. Simplement, els xavals perceben el feminisme com una monserga inconcreta vinguda des de les altures.

O el que és el mateix: entenen el feminisme com un altre discurs més que ha estat convenientment institucionalitzat per la partitocràcia. Cosa que, alhora, porta a la Tània Verge de torn a concloure que el feminisme és més necessari que mai i així successivament. En fi, un quadre.

Per no parlar del tema del franquisme, que ja és la sublimació de la política per a boomers. La fórmula de “Valle de los Caídos + cinema a dos euros + pensions amb l'IPC” és difícilment superable. Demano que es posin un moment al lloc d'un jove. Però no per aquell rotllo humanista de posar-se al lloc dels febles i els oprimits. No. Em refereixo a posar-se gairebé cognitivament al lloc d'un jove. Doncs bé: imagini's el que li importa el Valle de los Caídos a un jove que potser pensa que Queipo de Llano és una marca de roba sevillana i que de la premsa té el record del seu avi fent els mots encreuats de La Vanguardia.

I si per casualitat acaben en un debat sobre el tema del franquisme gairebé sempre acaben concloent que Okey Makey. Que està bé la memòria històrica, no enaltir el feixisme i tot això. D'acord, doncs que desenterrin Franco o que el tornin a enterrar o que ho facin el que vulguin, pensen. El cas és que molts no surten de casa dels pares. I així amb gairebé tots els continguts de la política espanyola i catalana. La pregunta aleshores és: Qui viu aquí en un món paral·lel?