Quan l'Estat s'absenta

La història de l’anarquisme sol explicar-se com una taxonomia d’idees: prolixa, minuciosa i, no poques vegades, desconnectada de l’experiència històrica concreta. Manifestos, congressos, escissions, polèmiques doctrinals i llargues discussions, brillants unes vegades, ineficaces altres; sobre la naturalesa del poder, l’autoritat i la llibertat. Tanmateix, aquesta manera de narrar-la resulta profundament insatisfactòria quan es pretén comprendre el seu veritable abast històric. L’anarquisme, a diferència d’altres tradicions polítiques, només esdevé plenament intel·ligible quan abandona el terreny de la teoria i es veu obligat a governar la vida quotidiana.

Perquè, si un revisa les vegades que la teoria ha intentat posar-se en pràctica, és inevitable adonar-se que l’anarquisme rarament ha triat el moment de posar-se en pràctica. No ha florit en èpoques d’estabilitat ni ha estat convocat per societats satisfetes amb el seu ordre polític. Al contrari, els anomenats “experiments anarquistes” han sorgit gairebé sempre en contextos de col·lapse estatal, de derrota militar, de crisi de legitimitat o de guerra civil. És a dir, quan l’Estat, aquesta institució presentada com a indispensable i imprescindible, sobretot per la classe política que el lidera, deixa de complir la seva funció elemental i es retira, voluntàriament o involuntàriament, de l’escenari.

En aquest buit, sovint breu però decisiu, la societat es veu forçada a organitzar-se per altres mitjans. I ha estat en aquests contextos quan l’anarquisme ha deixat de ser una hipòtesi per convertir-se en una pràctica històrica.

Al llarg dels segles XIX i XX hi va haver múltiples experiències d’aquest tipus. Comunes rurals, colònies llibertàries, experiments comunitaris, consells obrers i formes híbrides d’autogovern van sorgir a França, Itàlia, Ucraïna, Rússia, Espanya i Hispanoamèrica. Algunes van durar setmanes; altres, anys. Moltes van fracassar per aïllament, per debilitat econòmica o per una confiança excessiva en l’espontaneïtat social. Altres van ser destruïdes des de fora amb una violència que revela, per si sola, fins a quin punt resultaven intolerables per a l’ordre establert.

En un article de vocació divulgativa i en un digital és impossible recórrer exhaustivament aquesta constel·lació d’experiències. Tampoc es pot aspirar a redactar una història general de l’anarquisme, tasca ja abordada, amb més o menys fortuna, per generacions d’historiadors i militants. No es pot aplicar profunditat, però sí donar unes pinzellades per a qui vulgui investigar pel seu compte o li piqui el cuquet després de llegir aquesta columna. L’objectiu és aturar-se únicament en els dos moments més significatius d’experimentació anarquista a gran escala.

El primer és la Comuna de París. L’episodi fundacional. El moment en què, per primera vegada, una gran capital europea moderna es governa sense l’aparell estatal tradicional i demostra, encara que només fos durant setanta-dos dies, que l’ordre social no s’ensorra immediatament en absència de l’Estat. Abans que algun purista vagi com un posseït a X, Facebook, o a casa de la seva veïna Paqui del tercer per posar-me de volta i mitja, he d’aclarir que la Comuna no va ser un experiment anarquista pur. No ho va ser ni en les seves intencions ni en la seva composició ideològica. Però sí que va ser el precedent històric decisiu que va marcar, per sempre, l’horitzó del possible.

El segon és la Revolució espanyola de 1936–1937. El més gran, més complex i més prolongat intent d’organització social inspirada en principis llibertaris que hagi conegut la història contemporània. A diferència de la Comuna, aquí l’anarquisme no va ser un actor marginal ni un component més d’una coalició difusa, sinó l’eix vertebrador d’àmplies zones del territori, de la producció industrial i de la vida quotidiana de centenars de milers de persones.

Entre tots dos episodis s’estén un arc històric de més de seixanta anys. En aquest interval van tenir lloc altres experiències rellevants: les comunes rurals del segle XIX, l’experiment majnovista a Ucraïna, els consells obrers a Rússia abans de la seva absorció per l’Estat soviètic. Totes elles mereixerien una anàlisi detallada. Però aquí només apareixeran com a antecedent, com a baules intermèdies d’una cadena el primer i l’últim esglaó de la qual són, precisament, París i Espanya.

La Comuna de París representa el naixement del problema: és possible governar sense Estat? La revolució espanyola representa la seva formulació més completa: pot una societat complexa —industrial, urbana, en guerra— sostenir-se durant un període prolongat mitjançant formes d’autogestió llibertària?

Entre totes dues experiències es condensen les virtuts, les contradiccions i els límits de l’anarquisme com a pràctica històrica. I, potser per això, continuen incomodant tant els seus detractors com els seus defensors més fervents.

LA COMUNA DE PARÍS

El dia en què el poder va baixar al carrer

La Comuna de París va néixer, convé insistir, d’una derrota. La guerra francoprussiana havia desmantellat el Segon Imperi amb una rapidesa que desmentia la seva retòrica de grandesa. París, assetjada durant mesos, havia après a sobreviure sense un Estat eficaç. Quan el govern provisional va signar l’armistici i es va traslladar a Versalles, va deixar darrere seu alguna cosa més perillosa que una ciutat armada: una ciutat políticament conscient de la seva pròpia capacitat d’autogovern.

L’aixecament del 18 de març de 1871 no va ser una insurrecció planificada per una organització revolucionària centralitzada. Va ser, més aviat, una reacció defensiva davant l’intent governamental de desarmar la Guàrdia Nacional i recuperar uns canons que els mateixos parisencs havien finançat. El fracàs d’aquesta operació va precipitar la retirada del poder estatal i va obrir un escenari inèdit.

Les eleccions comunals del 26 de març van donar lloc a un Consell heterogeni: blanquistes, jacobins radicals, socialistes, internacionalistes i anarquistes convivien en una barreja ideològica que faria les delícies, o els malsons, de qualsevol politòleg contemporani. La Comuna no va ser, per tant, un règim anarquista doctrinal. No va abolir formalment l’Estat ni va proclamar l’anarquia com a principi explícit. Però sí que va fer una cosa potser més subversiva: el va tornar funcionalment innecessari.

Els càrrecs eren revocables, els salaris dels representants s’equiparaven al d’un obrer qualificat, es va separar l’Església del poder civil i es va impulsar l’autogestió de tallers abandonats. L’autoritat va deixar de presentar-se com una carrera professional i va passar a concebre’s com una funció transitòria i controlada. Marx hi va veure la primera manifestació concreta d’un poder obrer no estatalitzat.

Aquí convé desmuntar un dels tòpics més persistents: París no es va submergir en el caos. Hi va haver desorganització, improvisació i conflictes interns, sens dubte. Però la ciutat va funcionar. Es va legislar, es va administrar justícia i es va mantenir un ordre bàsic. Louise Michel, testimoni i protagonista, va descriure una ciutat pobra, tensa i armada, però lluny del desordre caricaturesc que la propaganda posterior va voler fixar en la memòria col·lectiva.

El veritable taló d’Aquil·les de la Comuna va ser la seva dimensió militar. La Guàrdia Nacional, amb comandaments electes i una forta cultura deliberativa, encarnava l’intent, tan noble com problemàtic, de compatibilitzar democràcia directa i eficàcia bèl·lica. Les decisions estratègiques es van endarrerir, es van desaprofitar oportunitats clau —com el control del Banc de França— i es va subestimar la capacitat de reorganització de l’enemic.

Quan l’Estat va tornar, ho va fer sense ambigüitats. La Setmana Sagnant del maig de 1871 no va ser només una derrota militar, sinó una lliçó política: desenes de milers d’executats, deportacions massives i una repressió exemplaritzant destinada a esborrar no només els comuners, sinó la idea mateixa que una gran ciutat pogués governar-se sense Estat.

La Comuna va fracassar. Però aquell experiment va quedar per sempre en la memòria dels idealistes. I per això mai no va ser oblidada.

LA REVOLUCIÓ ANARQUISTA ESPANYOLA (1936–1937)

Quan l'excepció es va convertir en sistema

Si la Comuna de París va ser el primer gran assaig, la revolució espanyola va ser l’obra completa. No va sorgir d’un laboratori ideològic, sinó del col·lapse de l’Estat republicà després del cop militar del juliol de 1936. Allà on el cop va fracassar, el poder va quedar en mans de sindicats i comitès obrers. I, a diferència de 1871, existia una tradició organitzativa prèvia capaç d’omplir aquest buit.

La CNT, descrita per José Peirats com una organització profundament arrelada en la classe treballadora i desconfiada de tota forma de poder estatal, no va improvisar des de zero, com bé saben els masoquistes que s’han empassat gran part dels vídeos de la sèrie “Hacia la Guerra Civil” i la seva seqüela. Durant dècades havia desenvolupat una cultura organitzativa basada en l’acció directa, el federalisme i l’autogestió. Quan l’Estat va desaparèixer, aquesta cultura es va traduir en pràctica.

Fàbriques, transports, serveis públics i terres agrícoles van passar a ser gestionats col·lectivament. A l’Aragó, Catalunya i el País Valencià, centenars de col·lectivitats rurals van abolir el salari, van organitzar el treball de manera comunal i van establir sistemes de repartiment basats en les necessitats. A les ciutats, la indústria va continuar funcionant sota control obrer, sovint amb més eficiència que abans, com van reconèixer observadors gens sospitosos de simpatia llibertària.

Però la revolució espanyola no va ser un idil·li. Des del primer moment va conviure amb una guerra total. El moviment en si va ser especialment violent amb la burgesia i l’Església. En els primers mesos del conflicte els anarquistes van dur a terme milers d’assassinats, i allà on eren majoria, van eliminar la propietat privada. En qualsevol cas, els àcrates havien d’afrontar un dilema insalvable: com sostenir una revolució llibertària sense reproduir un Estat que la negui. L’entrada de la CNT als governs de Catalunya i de la República va ser, per a molts militants, una dolorosa contradicció; per a altres, una necessitat tàctica.

Trotski, des d’una posició obertament crítica, va observar amb atenció el procés espanyol. Va reconèixer la profunditat social de la revolució, però va assenyalar amb duresa el que considerava la seva principal feblesa: la renúncia a construir un poder revolucionari centralitzat capaç d’imposar-se en la guerra.

Les quatre versions cardinals de l’obrerisme espanyol: el socialisme marxista del PSOE, el comunisme marxista antiestalinista del POUM, el comunisme tercermundista prosoviètic del PCE, i l’anarcosindicalisme eren incompatibles en propòsit i forma. Els quatre somiaven superar la República liberal per evolucionar cap a la revolució: per a uns mitjançant l’aparició de la Dictadura del Proletariat amb un Estat que ho controlés absolutament tot, per a altres, mitjançant el comunisme llibertari i la reducció de l’Estat a la mínima expressió.

Indubtablement, la paradoxa fonamental de l’experiment era que la fidelitat als principis llibertaris es va convertir, en un context de guerra, en un desavantatge estratègic.

La derrota de la revolució anarquista no va ser només militar. Va ser també política. Aplastada entre els sublevats i la restauració de l’Estat republicà, l’experiència llibertària va ser desmantellada progressivament fins i tot abans del final de la guerra. Però, durant més d’un any, milions de persones van viure, no van imaginar, una societat organitzada sense Estat.

El que va passar quan l'Estat no hi va ser

Ni la Comuna de París ni la revolució espanyola van sobreviure. Totes dues van ser derrotades amb una violència que diu molt sobre la por que van suscitar. Però mesurar la seva importància únicament pel seu desenllaç seria un error de perspectiva.

Durant setanta-dos dies a París i durant més d’un any a Espanya, l’Estat va faltar a la cita. I la societat, contra tot pronòstic, no es va esfondrar. Es va organitzar. Malament, de vegades. De manera contradictòria, gairebé sempre. Però ho va fer.

Aquesta és l’herència incòmoda dels grans experiments anarquistes. No van demostrar que l’anarquisme fos la solució definitiva, però sí que l’Estat no és l’única forma possible d’ordre. I aquesta constatació, més que qualsevol consigna, continua sent profundament pertorbadora, no només per als que creuen en una societat sense Estat, però igualitària i on la producció sigui cosa de tots en igualtat d’esforç; també per als que miren a l’Escola Austríaca com una possibilitat d’evitar les limitacions a la producció de la riquesa. Els llibertaris capitalistes no han tingut encara el seu camp de pràctiques. Veurem experiments plens en el futur? No ho sé, però aquesta és una possibilitat digna de ser explicada.