Game over, Maduro

La detenció de Nicolás Maduro aquest 3 de gener de 2026 marca un punt d’inflexió històric per a Veneçuela i per a tot el continent americà. Les forces militars dels Estats Units han capturat Maduro —i la seva dona— i els han traslladat fora de territori veneçolà en el marc d’una operació que els seus promotors consideren un pas decisiu per posar fi a un règim que ha sumit el país en una crisi humana, política i econòmica profunda.

Aquest fet, que per a molts resulta difícil d’imaginar després de més d’una dècada de govern chavista, ha encès una espurna d’esperança en milions de veneçolanes i veneçolans que han patit la repressió, la corrupció i la manca de llibertats fonamentals. No és només la captura d’un individu —símbol d’un règim—, sinó la possibilitat real de reconstruir una democràcia ferida de mort.

Des de la controvertida reelecció de 2024, que gran part de la comunitat internacional no va reconèixer, Veneçuela ha viscut un estat permanent de tensió i d’injustícies que han afectat la gent com mai abans. Centenars, si no milers, de persones han estat detingudes per protestar pacíficament o simplement per expressar desacords polítics; alguns han patit empresonaments arbitrats, i altres han vist com el sistema judicial es convertia en un instrument de repressió.

La detenció de Maduro és doncs una victòria per a les víctimes del règim i per a la lluita per la democràcia. És una demostració que, malgrat la força coercitiva de l’Estat i els anys de cultiu de por, la justícia internacional pot arribar a aquells qui han abusat de la seva autoritat.

El règim liderat per Maduro ha sustentat el seu poder durant anys a través de l’autoritarisme, del control dels mecanismes d’Estat i de la repressió sistemàtica contra l’oposició. La seva caiguda—o almenys un debilitament estructural sever—pot obrir la porta a un procés de transició que inclogui eleccions lliures, la llibertat de premsa i el respecte a la separació de poders.

Per a una generació sencera de veneçolans exiliats, aquesta notícia és motiu d’alleujament i de celebració. Durant massa temps, la realitat política del país ha estat sinònim de desesperança; avui, per primera vegada en molts anys, es vislumbra la possibilitat d’un retorn a institucions democràtiques genuïnes.

Però aquest procés no serà senzill. La transició política requereix un compromís amb els drets humans, amb la reconciliació i amb la renovació de la confiança entre la societat i les seves institucions. És el moment de responsabilitzar no només els culpables de violacions, sinó també d’assegurar que els errors del passat no es repeteixin.

L’impacte de la detenció de Maduro transcendeix les fronteres de Veneçuela. La por que aquest tipus d’operació generi inestabilitat ha estat expressada per diversos governs a Amèrica Llatina, incloent-hi pressions diplomàtiques i crítics als Estats Units per violar la sobirania nacional. Països com Brasil, Colòmbia i Mèxic han advertit contra l’ús de la força, mentre que actors internacionals observen amb atenció el desenvolupament de la situació.

No obstant això, aquesta sacsejada política pot convertir-se en una oportunitat per reforçar els valors democràtics a tot el continent. Si Veneçuela és capaç d’obrir un procés de diàleg inclusiu i de reconstrucció institucional, molts altres països que han viscut tensions internes podrien trobar en aquest precedent una inspiració per sobreposar-se a crisis similars.

No es poden ignorar les repercussions polítiques internacionals que aquest esdeveniment tindrà sobre figures com José Luis Rodríguez Zapatero, ex-primer ministre espanyol i mediador recurrent en els conflictes polítics veneçolans. Zapatero ha estat criticat per sectors opositors i analistes internacionals per la seva postura, considerada massa permissiva amb el règim chavista i insuficientment crítica amb les irregularitats electorals i la vulneració de drets fonamentals.

Amb la possible fi de Maduro com a líder polític dominant, la tasca d’intermediació que Zapatero va exercir serà objecte d’examen i debat. Alguns podrien interpretar el seu paper com un esforç per mantenir canals de comunicació oberts, però d’altres podrien veure-hi una col·laboració que va contribuir a prolongar un règim que ha portat el país al límit.

És inevitable que es requereixi una reflexió crítica sobre els errors i encerts de la diplomàcia internacional, incloent-hi aquells actors que van apostar per solucions que no van resultar suficients per aturar l’autoritarisme.