A David Madí li 'posa' Anna Gabriel

Si hi ha un prototip del polític fatxenda aquest és David Madí, del qual un castís diria que “es más chulo que un ocho”. Però va passar a la història no per la seva altivesa, sinó per ser el malson del tripartit que va governar Catalunya entre el 2003 i el 2010. Bona part del desgast que va destrossar aquesta coalició ‘progressista’ a tres bandes - a part de les seves innombrables poca traces - va venir dels atacs sense treva planificats per Madí i la resta d'integrants del pinyol - els joves separatistes de Convergència que liderava Oriol Pujol —.

El més conegut va ser el DVD, Confidencial.cat, del qual es van distribuir prop d'un milió de còpies, però el marcatge ferri que els cadells convergents va ser tan dur, i eficaç, que qualsevol dirigent socialista de l'època grinyola les dents quan escolta el nom de Madí.

En llegir el seu últim llibre, Merecer la victoria. El procés per a adults (Destino), sembla que Madí va ser l'inventor de la pólvora, però una mica de cert hi ha quan explica que el pinyol, que va tenir com a primera batalleta de joventut el fet de deslluir alguns dels actes oficials previs a la celebració de les Olimpíades de Barcelona, va ser el primer intent seriós que el nacionalisme pujolista assumís la seva autèntica condició: la d'un separatisme sense complexos que es disfressava de “sobiranista” per no fer servir aquesta paraula.

Cal reconèixer que aquest llibre és interessant. Pel que explica i per com ho explica. Quan mostra la seva poca estima per Josep Antoni Duran i Lleida no fa més que evidenciar el que tot el prepujolisme, el pujolisme i el postpujolisme pensava: que Unió Democràtica era un partit paràsit de Convergència que s'enganxaria una nata electoral quan s'enfrontés en solitari a les urnes.

Quan Madí es delecta dels fracassos electorals d'Unió després de trencar-se la coalició de CiU, cal reconèixer-li que la realitat li va donar la raó. Zero escons en unes autonòmiques, zero escons en unes generals i el que queda del partit que tenia el 25% de les conselleries de la Generalitat són unes restes patint a les files del PSC. Però fora de les batalletes sobre el 'procés' que explica l'autor, i que vostès es poden creure o no, crida l'atenció l'especial tírria que mostra cap a la CUP que, no oblidem, va ser companya de viatge de la neoconvergència i que va permetre la investidura dels dos darrers presidents de la Generalitat d'aquest espai polític, Carles Puigdemont i Quim Torra.

Quan defineix la CUP com “una secta política encallada a mig camí entre una versió cutre del comunisme i un club de cànnabis” i com “una organització infiltrada pel CNI pels quatre costats” fa la sensació que alguns dirigents d'aquesta formació antisistema li deuen alguns bizums d'àpats conspiratoris sense pagar, perquè sorprèn tanta tírria amb una formació que va ser important en l'execució del cop d'estat de l'1 d'octubre, cosa que el separatisme anomena “referèndum” – en realitat, una galindaina on van votar només els separatistes sense cap mena de garantia democràtica —.

Però si continuem llegint, trobem que possiblement el que hi hagi després de tanta rancúnia contra la CUP sigui una bona dosi de desamor, amb un cor ferit per la manca d'atenció per part d'una de les muses del procés. I és que definir Anna Gabriel com un “còctel letal d'ignorància i sectarisme” i com a “sacerdotessa de la secta” ens fa sospitar que un cert amor platònic sí que hi va haver per part de Madí. Ja se sap que de l'amor a l'odi…