La farsa de Ruben Wagensberg

Era evident que el processisme no desaprofitaria l'ocasió per organitzar una orgia emocional amb el retorn a Catalunya de Marta Rovira, Ruben Wagensberg i altres fugats del Tsunami Democràtic. Perquè sí, encara que a Albano Dante Fachín li molesti que ho diguem així a E-Notícies, Rovira, Wagensberg i companyia no eren exiliats, eren fugats.

Permeteu-me que em centri en el cas de Ruben Wagensberg perquè és el clar exemple de la banalització del concepte “exili”. En un país que coneix bé què és l'exili, parlar d'exiliats per referir-se a ell i a altres processistes és una bona manera de pixar-se en la memòria dels milers i milers de persones que, ja fa gairebé un segle, sí que van veure's obligats a exiliar-se. Però exiliar-se de debò (no com aquesta pantomima indecent processista). Perquè si es quedaven, corrien el risc de patir repressió pel simple fet de militar a X partit, a X sindicat o haver assistit a X reunions.

En canvi, l'"exili" de Ruben Wagensberg ha estat molt diferent. Més que exili, podríem anomenar-lo farsa. Vivint a cos de rei uns mesos al paradís capitalista anomenat Suïssa mentre cobrava 100.000 euros anuals. Ni el millor dels Erasmus, tu. Això sí, agafant-se la baixa mèdica perquè el seu vot pogués ser comptabilitzat al Parlament. Una baixa mèdica curiosa, d'altra banda, ja que no li impedia de participar en reunions, trobades i altres actes polítics. Esperem que amb el retorn ja estigui millor de salut.

De la farsa de l''exili' a la farsa del seu retorn

Si podem definir l'"exili" de Ruben Wagensberg com una farsa, podem definir amb la mateixa paraula el seu retorn. Petons, abraçades, plors… fill meu, que has estat 7 mesos vivint de luxe a Suïssa. 7 mesos! Que tots tenim algun familiar que no veiem des de Nadal i quan el tornem a veure no farem aquest aquelarre sentimentaloide.

Marta Rovira, almenys, ha estat 6 anys a Suïssa. S'entén més que es fongui a abraçades amb els seus éssers estimats després de 6 anys sense veure'ls. Però tot aquest xou per 7 mesos, Ruben? A qui vols enganyar?

Convé recordar que si es “perseguia” Wagensberg no era pel seu independentisme. “Ens persegueixen per les nostres idees”, repeteixen com lloros els processistes. Si fos així, també s'hauria “perseguit” tot dirigent indepe com, per exemple, Gabriel Rufián o Míriam Nogueras. I allà els teniu, al Congrés cobrant més 113.000 euros a l'any del maleït estat opressor espanyol.

Hi ha processistes que van voler fer un pols a un estat i van acabar plorant i apel·lant a la “repressió”. Però què us pensàveu? Que l'estat es quedaria de braços plegats mentre vosaltres jugàveu a ser activistes amb sous de sis xifres?

Ja és curiós que el mateix estat que us oprimeix sigui el mateix que us ha fet una amnistia a mida o que us ha arxivat les causes judicials que teníeu obertes. Curiosa opressió. Però és clar, cal seguir venent el relat. En un moment en què cada cop menys gent creu ja en el seu projecte polític, toca treure el comodí de les emocions. Però no els anomenis populistes, que això està reservat només a l'“extrema dreta”.