La fabulosa rebel·lió dels llogaters

Aquest diumenge vàrem assistir a una de les més memorables performances de la nostra ultraesquerra: la rebel·lió dels llogaters. És veritat que les cares visibles de la revolta van ser les Tres Parques (Irene, Ione i Isa, la triple I) i una noia cridanera que presideix un sindicat, però el gruix de la tropa va fer la impressió d'estar formada per persones en un clar estat de dissonància cognitiva, atès que es manifestaven “contra la inacció del PP” quan el cas és que la coalició pedroyolandista fa sis anys que és al poder, durant els quals la crisi de l'habitatge s'ha agreujat fins a l'insuportable.

El cim de l'absurd el van protagonitzar els mateixos polítics. Per exemple, va acudir a la manifestació la socialista Reyes Maroto, a qui recordaven ahir a les xarxes socials que té en propietat sis immobles.

La mateixa vicepresidenta posava a X: “és hora d'actuar: frenar la compra especulativa i abaixar els lloguers. Cases per viure i no per especular”. El seu partit, Sumar, publicava o següent: “El mercat de l'habitatge funciona com una aspiradora de riquesa. Ens cal que s'apliqui la llei d'habitatge i acabar amb l'especulació”.

És a dir, que els que fa sis anys que governen es mostren indignats per l'estat de les coses i reclamen al govern que ells mateixos dirigeixen, que es prenguin mesures ja. Però almenys hem frenat la malvada ultradreta.

La crisi de l'habitatge no és cosa espanyola, ni tan sols europea, com s'està veient a la campanya per a les eleccions americanes del novembre. El que ningú no explica és que la qüestió no ve d'una ineficàcia reguladora, sinó de la crisi monetària que travessem des del 2008, quan la Reserva Federal va decidir acudir al rescat de l'economia pel mètode brillant d'imprimir vuit trilions de dòlars.

L'augment de la massa monetària no provoca inflació: com va recordar Milei fa poc, l'augment de la massa monetària és la mateixa definició d'inflació. Apuja el preu de les accions i els mitjans el saluden dient “la borsa va com un xut, l'economia va bé”; apuja el preu de l'habitatge i l'energia i els mitjans ho lamenten dient “la cistella de la compra s'encareix, l'economia va malament”.

Però tot no són més que efectes d'un únic fenomen: posar en marxa la impressora de bitllets és devaluar la moneda, de manera que cada cop cal més moneda per comprar els mateixos béns o serveis. Sense la destrucció sistemàtica del poder adquisitiu de la població per les polítiques expansives dels bancs centrals, les nostres monedes i bitllets continuarien tenint el seu valor intacte. I al pas que anem, aviat només serviran com a decoració de l'arbre de Nadal.