El curiós Apartheid israelià

Toca abordar la qüestió d'Israel, aquella que, ves per on, tothom en té opinió, tots en són experts i el consens mediàtic i popular ja sap qui és el culpable. Si després de la II Guerra Mundial carregar contra jueus estava mal vist, en l'actualitat, els vells assetjadors de sempre, poden camuflar llur antisemitisme amb un vernís dialèctic del qual Orwell podria escriure'n un parell de monografies: l'antisionisme i la negació del dret a existir (i protegir-se) de l'Estat jueu.

En el món, pel cap baix, hi ha una cinquantena de conflictes armats vigents, n'esmentaré alguns: a Síria una guerra civil oberta que arraïma una plètora d'identitats, religions i actors força bigarrada. Pot trobar-s'hi al poble kurd, a l'ISIS, les forces de Baixar Al-Assad, els rebels envers el règim i els interessos de potències com Rússia, Estats Units, Israel, Turquia, etc. Vaig immiscir-me al tema a través de documentals, articles i alguna obra de referència com ara "Syrian Civil War" de Robert Kerr, on, a la pàgina 23, esmenta que és difícil identificar qui està en quin costat i amb quins objectius.

Es calcula que, aproximadament, han mort més de 600.000 persones (d'acord amb l'Observatori sirià de DDHH), ho esmento perquè ens fem una idea de les dimensions del conflicte. Algú gosaria posicionar-se taxativament en una conflagració tan embrollada com aquesta?, TV3 menciona què està passant?, s'hi parla sovint a Catalunya? La conclusió que vaig extreure'n era que no entenia què estava succeint.

S'estan produint conflictes a Moçambic (especial menció al grup Ansar al-Sunna), amb desplaçaments massius, a Myanmar, arran del cop d'estat del 2021, a Nigèria amb Boko Haram, a Rússia i Ucraïna, guerra civil al Sudan, al Iemen, a la República Centreafricana, a Líbia (la II del 2014 al 2020) i un llarg etcètera.

La majoria dels ciutadans no s'aventurarien a fer asseveracions sobre aquests conflictes, probablement no sabrien ni quines són les seves capitals, història i protagonistes. Emperò, no té res dolent no saber què passa en aquests enfrontaments, de fet, és el més normal del món. El problema rau quan els actors són jueus i palestins; és a dir, quan no en saben res d'un conflicte perenne, però senten la necessitat de posicionar-s'hi, per a més inri amb la vehemència pròpia del creient i la virulència dels convençuts d'estar al costat correcte de la Història.

Sigui com sigui, l'objectiu d'aquest article és abordar l'etiqueta "d'Apartheid" que se li ha imposat a Israel. Tot això és una rèmora de la Guerra Freda. Malgrat que Stalin fou clau per la creació de l'Estat jueu (vegis el discurs de Gromiko a l'ONU defensant el seu establiment -deixaria de moderat a Ben Gvir-), a partir dels anys 50 va incoar-se un procés de desprestigi ferotge envers el sionisme.

Els mitjans de comunicació soviètics van presentar als jueus com a conspiradors mundials (només vint anys abans, el mateix Hitler, sostenia aquesta premissa): "Centenars d'articles, en revistes i diaris de tota la Unió Soviètica, presentaven els sionistes (és a dir, els jueus) i els líders israelians com a part d'una conspiració mundial, seguint la línia dels antics Protocols de Sió" (citació literal del llibre de Johnson, "A History of the Jews" (1988), pàg. 575).

L'ONU va jugar un paper capital en tot això, especialment per la Resolució 3379 (no vinculant) on es manifestava que el sionisme era racisme i es va equiparar al règim sud-africà. Paradoxes de la vida, a l'hemicicle, no hi estava Sud-àfrica a l'hora de votar.

El fet comportà l'aplaudiment de grans democràcies com: Afganistan, Aràbia Saudí, Algèria, Bahrain, Qatar, Cuba, l'URSS, Egipte, etc. Finalment, l'any 1991, la Resolució 4686, aprovada per 111 membres, revocava aquella malintencionada pretensió que cercava atacar deliberadament a Israel.

Aquesta xacra pèrfida té una potència discursiva exorbitant. Com diu el professor Sabel, es tracta d'una calúmnia. La premissa que rau al rerefons és desacreditar la legitimitat d'Israel i el moviment nacional jueu.

Si ho fiquen en termes dicotòmics és més senzill de capir. És una acusació repetida ad nauseam, però sense cap fonament jurídic: a Israel no hi ha lleis discriminatòries per raó de raça o religió.

El súmmum de l'estultícia és equiparar-ho a Sud-àfrica. En aquell règim, els matrimonis entre persones blanques i negres estaven prohibits, així com les relacions extramatrimonials, hi havia separació física forçada (aquí et mencionen el mur a Cisjordània, creat en motiu de les infiltracions de terroristes que, des de fa dècades, pateixen), zones residencials per a cada raça, treballs específicament per color de pell, inexistència de sufragi universal, vagues i, fins i tot, es va crear un Departament d'Educació per a negres.

Verwoerd va afirmar que el seu objectiu era evitar que els africans rebessin educació que els permetés ascendir a alts càrrecs dins de la societat. En definitiva, hi havia discriminació pertot; a les universitats, restaurants, piscines, transport públic, etc. Ja sabeu allò que diuen: embolica que fa fort!

Finalment, atesa l'anuència que, presumptament, hi ha als mitjans catalans sobre què és Israel o que està fent, és hora de respondre-hi, tant als indocumentats com als Joans Roures de torn. La barreja d'ignorància i malvolença en aquesta qüestió és peregrina i cal confrontar-la. Israel no és un paradís i, com diu Sheffer, es tracta d'un Estat en transició, com moltes altres democràcies, però no és pas cap Apartheid.