El curiós Apartheid israelita

És important abordar la qüestió d'Israel, aquella sobre la qual, curiosament, tots semblen tenir una opinió i es consideren experts, mentre que el consens mediàtic i popular ja ha determinat qui n'és el culpable. Si després de la Segona Guerra Mundial criticar els jueus estava mal vist, avui dia, els antics assetjadors de sempre poden camuflar el seu antisemitisme sota una capa dialèctica de la qual Orwell podria escriure un parell de monografies: l'antisionisme i la negació del dret a existir (ia protegir-se) de l'Estat jueu.

Al món, almenys, hi ha una cinquantena de conflictes armats actius, n'esmentaré alguns: a Síria hi ha una guerra civil oberta que involucra una plètora d'identitats, religions i actors molt diversos. Allà podem trobar el poble kurd, l'ISIS, les forces de Bashar al-Assad, els rebels contra el règim i els interessos de potències com Rússia, Estats Units, Israel, Turquia, etc. Vaig endinsar-me en el tema a través de documentals, articles i alguna obra de referència com “Syrian Civil War” de Robert Kerr, on, a la pàgina 23, esmenta que és difícil identificar qui està de quin costat i amb quins objectius.

S'estima que han mort més de 600.000 persones (segons l'Observatori Sirià de Drets Humans), ho esmento perquè tinguem una idea de les dimensions del conflicte. Algú gosaria posicionar-se rotundament en un conflicte tan embullat com aquest? TV3 esmenta què està passant? Se'n parla sovint a Catalunya? La conclusió que vaig treure és que no entenia què estava passant.

Hi ha conflictes a Moçambic (menció especial al grup Ansar al-Sunna), amb desplaçaments massius, a Myanmar després del cop d'Estat del 2021, a Nigèria amb Boko Haram, a Rússia i Ucraïna, guerra civil al Sudan, al Iemen, a la República Centreafricana, a Líbia (la segona entre 2014 i 2020) i un llarg etcètera.

La majoria dels ciutadans no s'aventurarien a fer afirmacions sobre aquests conflictes, probablement ni sabrien quins són els capitals, la història o els protagonistes. Tot i això, no té res de dolent no saber què passa en aquests enfrontaments, de fet, és el més normal del món. El problema sorgeix quan els actors són jueus i palestins; és a dir, quan no saben res d'un conflicte perenne, però senten la necessitat de posicionar-se, a més a més amb la vehemència pròpia del creient i la virulència dels qui estan convençuts de ser al costat correcte de la Història.

Sigui com sigui, l'objectiu d'aquest article és abordar l'etiqueta “Apartheid” que s'ha imposat a Israel. Tot això és un llegat de la Guerra Freda. Tot i que Stalin va ser clau per a la creació de l'Estat jueu (vegeu el discurs de Gromiko a l'ONU defensant el seu establiment —deixaria Ben Gvir com un moderat–), a partir dels anys 50 va començar un procés ferotge de desprestigi contra el sionisme.

Els mitjans de comunicació soviètics van presentar els jueus com a conspiradors mundials (només vint anys abans, el mateix Hitler sostenia aquesta mateixa premissa): “Centenars d'articles, en revistes i diaris de tota la Unió Soviètica, presentaven els sionistes (és a dir, els jueus) i els líders israelians com a part d'una conspiració mundial, seguint la línia dels antics Protocols de Sió” (citació literal del llibre de Johnson, “A History of the Jews” (1988), pàg. 575).

L'ONU hi va jugar un paper clau, especialment amb la Resolució 3379 (no vinculant) on s'afirmava que el sionisme era racisme i s'equiparava al règim sud-africà. Paradoxes de la vida, Sud-àfrica no era present a l'hemicicle en el moment de la votació.

El fet va provocar l'aplaudiment de grans democràcies com ara: Afganistan, Aràbia Saudita, Algèria, Bahrain, Qatar, Cuba, l'URSS, Egipte, etc. Finalment, el 1991, la Resolució 4686, aprovada per 111 membres, va revocar aquella malintencionada pretensió que buscava atacar deliberadament Israel.

Aquesta xacra perversa té una potència discursiva exorbitant. Com diu el professor Sabel, és una calúmnia. La premissa subjacent és desacreditar la legitimitat d'Israel i el moviment nacional jueu.

Si ho presenten en termes dicotòmics, és més fàcil d'entendre. És una acusació repetida fins al cansament, però sense cap fonament jurídic: a Israel no hi ha lleis discriminatòries per raó de raça o religió.

El súmmum de l'estupidesa és equiparar-ho amb Sud-àfrica. En aquest règim, els matrimonis entre persones blanques i negres estaven prohibits, igual que les relacions extramatrimonials; hi havia separació física forçada (aquí t'esmenten el mur a Cisjordània, creat a causa de les infiltracions de terroristes que, des de fa dècades, pateixen), zones residencials per a cada raça, treballs específics segons el color de pell, inexistència de sufragi universal, vagues prohibides i, a més a més, es va crear un Departament d'Educació per a negres.

Verwoerd va afirmar que el seu objectiu era evitar que els africans rebessin educació que els permetés pujar a alts càrrecs dins de la societat. En definitiva, hi havia discriminació per tot arreu: a les universitats, restaurants, piscines, transport públic, etc. Ja saben el que diuen: embolica que alguna cosa queda!

Finalment, atesa l'anuència que, suposadament, existeix als mitjans catalans sobre què és Israel o què està fent, és hora de respondre, tant als desinformats com als Joan Roures de torn. La barreja d'ignorància i malícia en aquesta qüestió és pelegrina i ha de ser confrontada. Israel no és un paradís i, com diu Sheffer, és un Estat en transició, com moltes altres democràcies, però no és un Apartheid.