L'estafa dels Comuns

És probable que els Comuns, la marca de Sumar a Catalunya, sigui una de les grans estafes de la política catalana. Una cosa gens fàcil tenint en compte que aquí, durant anys, hem patit (i seguim patint) el processisme.

Pels Comuns, ara el Hard Rock ja no és una línia vermella per pactar la investidura de Salvador Illa. Després de tombar els pressupostos (i forçar noves eleccions) amb l'excusa del Hard Rock, després de fer del Hard Rock el seu element central de la campanya electoral i després d'acusar el PSC de ser el partit de “l'asfalt” i els macroprojectes, ara estan disposats a menjar-se'l amb patates. Jèssica Albiach ja pot vendre la samarreta de 'Tax the casinos' a una botiga de segona mà. Així, almenys, afavoreixen allò que tant els agrada del comerç sostenible.

Què han de pensar els votants dels Comuns quan veuen que, ara, el partit al qual han donat suport està disposat a menjar-se el gripau del macroprojecte del Camp de Tarragona. Al cap i a la fi, ells són els grans estafats d'aquest gir dels Comuns. Un gir que vendran com un exercici de pragmatisme quan no és més que una altra mostra que, el que els importa, és passar per caixa en forma de suculents càrrecs excel·lentment remunerats.

Que un partit digui alguna cosa i mesos després acabi fent el contrari no és quelcom nou en política. Però l'exemple dels Comuns amb el Hard Rock és dels més flagrants que hem vist els darrers anys. No és l'únic, evidentment. A Catalunya ja tenim anys d'experiència.

Uns van dir que farien una independència i el que van acabar fent va ser marxar a Waterloo. Altres van afirmar que no pactarien mai amb el "malvat 155" i els han faltat institucions per arribar a acords amb el PSC i mantenir les poltrones i les quotes de poder. I també vam veure allò de Puigdemont que “jo a Sánchez no li compro ni un cotxe de segona mà” per acabar investint-lo president del Gobierno.

Per no parlar de Pedro Sánchez, és clar. El rei dels canvis d'opinió. No hi havia d'haver ni indults, ni canvis legals a la malversació i a la sedició ni, evidentment, amnistia. I aquí estem. Tot per la pasta. Després, alguns es preguntaran per què puja l'abstenció i la desafecció política. Tenir la capacitat de negociar i arribar a acords renunciant a algunes aspiracions és lògic i sa en una democràcia. Però mantenir posicions maximalistes per canviar completament la teva opinió al cap de poques setmanes o mesos és el més semblant a una estafa. Sobretot, cap als teus votants.