De quan l'esquerra catalana canta el fum, fum, fum

Tot allò que té a veure amb presons crida sempre l’atenció. Suposem que per allò del morbo, de poder veure que hi passa dins la cambra fosca tot observant pel forat del pany...

Però aquest cop no ha estat necessari recórrer a la petita escletxa d’un forrellat per descobrir com d’inversemblant arriba a ser tot el que rodeja lo carcerari. L’escena que descrivim no va tenir lloc a l’altra banda de murs i concertines penitenciàries, això que volem explicar va passar durant un recent Ple de diputats al Parlament de Catalunya.

Fa pocs dies el PP presentava una moció amb diferents punts tots ells referits a qüestions penitenciaries per debatre i votar. Un dels punts, val a dir, es descartava per si sol doncs sobrepassava en escreix  el marc legal, entengui’s la Llei Orgànica General Penitenciària i el Reial Decret que aprovà el Reglament Penitenciari. La resta de punts inclosos en la moció eren poc incisius: presentació d’un pla de formació del personal penitenciari, avaluació de necessitats en mitjans materials, limitacions a interns amb delictes de sang a determinats llocs de treball, impuls de consideració d’agents de l’autoritat al personal de cossos penitenciaris, denúncia als jutjats d’instrucció de la totalitat dels possibles il·lícits penals contra funcionaris penitenciaris, etc.

Interessaven especialment dues matèries a considerar pels senyors/es diputats/es: en primer lloc, la creació d’una comissió parlamentària que aprofundís en els errors comesos a la presó de Mas Enric i que propiciaren que un dessalmat acabés amb la vida de la cuinera Núria, una clamorosa laxitud institucional que ja va ser denunciada per la síndica de greuges ara fa cinc mesos. En segon lloc, la moció també plantejava que l’Acord de condicions laborals signat per l’administració amb quatre sindicats fos referendat per la plantilla de treballadors.

El Parlament, entre altres funcions, supervisa l’acció de govern. En el cas que ens ocupa, aquesta acció de govern va ser notablement erràtica. Tenim que actualment no hi ha obert cap procediment legal (criteri habitual en política per no interferir procediments), doncs la via penal concloïa que l’assassinat fou perpetrat per un intern.

Així doncs, moment més que propici per que els/les diputats/des assumissin mandat d’urnes i mandat de servei públic per esbrinar fets i circumstàncies.

Sabut és que el cas Núria incomoda a ses senyories. De fet, és que el mateix Parlament es va mostrar indiferent i de perfil davant el seu assassinat, ja que ni un minut de silenci li dedicaren a la façana de la noble Institució.

I si som en temps de tweets, molt pocs tweets de condol de diputats/des els hi llegirem. S’esperançava que amb la presentació de la moció existís, com a mínim, un exercici de reparació. Però la memòria històrica és selectiva, oi, conseller?

Així tenim que no, no va ser així. I la proposta de creació d’una comissió s’esfumà, si més no temporalment. Val a dir que la iniciativa parlamentària no va comptar amb un refús unànime dels escons. Per enteniment del que hauria de ser la decència parlamentària i identitària dels partits d’esquerres, tots ells en bloc hi votaren en contra.

Les esquerres (PSC, ERC, Comuns i CUP) traïren integritat moral i traïren una treballadora. Motius no els en sobrava: equilibris de govern i de polítiques que molt probablement se li enrefoterien a la Núria.

El segon motiu d’interès de la moció tractava sobre que l’Acord de condicions laborals del personal penitenciari fos referendat per la plantilla penitenciària. Un simple exercici democràtic de retorn de la sobirania als afectats. 

I és que no hi hauria d’haver millor fòrum de promoció del debat i el sufragi que un Parlament, més tenint en compte com a les esquerres els engresca el moviment i l’acció assembleària.

A consideració rellevant tenim que aquest Acord de condicions laborals s’aconseguia de  manera força grotesca: de matinada, just 15 minuts abans d’inici de la campanya electoral a la Presidència de la Generalitat de Catalunya del mes de maig, i en el marc d’una vaga del sector promoguda per uns sindicats adeptes i sense cap, CAP, seguiment de les plantilles.

Una negociació i una resolució en el marc d’un comitè de vaga o “de crisi de govern” que mai va explicar què s’hi negociava. Així tenim com 8 sindicalistes d’amagatotis decidien les condicions laborals d’uns 4.500 treballadors, malgrat a posteriori, com li consta a la conselleria d’Espadaler, la meitat de les plantilles de presons expressàvem el rebuig a l’Acord en una recollida de signatures. Olé tu!

Tornem al Parlament! I és que altre cop l’hemicicle es pronunciava i repetia idèntic resultat. Per segon cop les esquerres “progressistes” en bloc (PSC, ERC, Comuns i CUP) exercien de forces conservadores i vetaven, en aquesta ocasió, que fossin els treballadors qui lliurament decidissin sobre la conveniència d’un Acord marcat pel descrèdit.

Sembla que era un dia propici per a traïdories de base i classe, excepte si per classe i base entenem als mateixos sindicats. Aquests molt probablement, abans de patir escarni i humiliació exerciren discreta influència, no fos cas que entre germans bombers es trepitgessin la màniga.

Al final, la sessió del Ple del Parlament sucumbia a la invitació del President de la cambra. Una cantata de nadales per part d’alguns diputats a les escales de l’hemicicle tancava plenari i anyada parlamentària amb expressos desitjos de Bones Festes, i que ni l’assassinat de la Núria ni el col·lectiu de treballadors de presons trobin de moment aixopluc en tant distingida establia. Fum, fum, fum!