L'esquerra i la biologia

La política moderna, nascuda amb les revolucions del XVIII, sempre ha tendit a afavorir el bipartidisme. Les dues democràcies més longeves, l'americana i l'anglesa, són literalment artefactes dissenyats per a una política de dues opcions; els sistemes electorals que afavoreixen el multipartidisme (com l'italià o l'espanyol), acaben al final conformant una dinàmica parlamentària de dos blocs.

Això ha creat una certa tradició de definir les ideologies en funció d'allò a què s'oposen: els conservadors s'oposen al relativisme moral i l'economia estatal, els liberals s'oposen a la regulació del mercat, els socialistes s'oposen a la desigualtat, etc. En aquest sentit, l'esquerra postmoderna sorgida després del final de l'URSS ha anat a parar a un plantejament nou i enterament estúpid: oposar-se a la realitat, oposar-se a la biologia.

El feminisme clàssic va ser el primer a alertar de la situació. La publicació del llibre de Helen Joyce Trans: when ideology meets reality va ser el primer toc d'atenció. L'esquerra ja no es presentava als vells combats contra la precarietat laboral, els sous dignes, l'habitatge o el repartiment de rendes. Ara declarava la guerra a la realitat. És clar, per a això havia de combatre, sense dissimulacions, les bases més senzilles i òbvies de la biologia.

Després del veredicte del Tribunal Suprem del Regne Unit la setmana passada, en què es declarava que el terme dona es referia a les dones amb úter i cromosomes XX (oh, sorpresa), l'esquerra s'ha tret ja totes les màscares i està apuntant els canons contra els biòlegs, col·lectiu famós pel seu feixisme transfòbic. Al diari Público la cap d'opinió, Noelia Adánez, publicava un article delirant en què es podia llegir: "Jo em pregunto atònita com pot celebrar-se que s'invoqui la biologia en un text jurídic, com pot anotar-se ningú com un èxit que una cosa tan incomprensible i inestable com la biologia aterri en l'àmbit jurídic".

Ahir, la secretària general de Podemos, la reina Ione Belarra, va realitzar una de les seves compareixences vomitives, a porta tancada (si convoquen rodes de premsa, no hi va ningú, de manera que es filmen a si mateixos quan tenen un momentet lliure) en què es va posar a parlar de metges victorians que deien que les dones tenien el cervell de goril·la. No és una broma, literalment va dir això.

És clar, un pot triomfar si decideix lluitar contra la monarquia o contra el Reial Madrid o contra la immigració. La cosa serà més o menys difícil o llarga, però en principi la victòria és possible. Però només a un complet imbècil se li acudiria lluitar contra la Realitat, perquè el propi de la realitat és que te l'has de menjar amb patates.

Ens agradaria ser capaços de volar com Superman, o viatjar en el temps, o ser tots tan guapos com Brad Pitt? Pot ser, però més o menys als set o vuit anys un aprèn a distingir entre realitat i fantasia i passa a acceptar que hi ha determinades coses que no està en la nostra mà canviar. Doncs bé ara estem en un punt en què importants actors polítics i socials estan acusant la realitat mateixa de ser feixista.

Com enfocar el tema des d'una perspectiva saludable? Napoleó deia que quan l'enemic s'equivoca, el primer és no distreure'l. En aquest sentit, cal recolzar que l'esquerra inverteixi cabals de força i energia en causes perdudes d'antuvi. Que insisteixin, que es manifestin, que cridin i facin escarafalls, que facin vagues de fam, el que faci falta. Si l'adversari insisteix a anar sol cap al precipici, posem-li una catifa perquè faci el camí sense més problema.

El tema de les dones amb penis ja no se'l creu ningú, excepte quatre fanàtics malalts de dissonància cognitiva. Les tres potències mundials, els EUA, Rússia i la Xina, han tancat el tema i ja s'estan dedicant a altres coses. A Europa la cosa ha començat per UK i trigarà un temps a arribar a Espanya, perquè Pedro Sánchez mentre necessiti vots és capaç de defensar que les dones tenen brànquies i escates com els caimans. Però, gràcies a Déu, només és qüestió de temps.