Aragonès al Senat: una exegesi

Explicava Agustín de Foxà, per il·lustrar la diferència entre dreta i esquerra, que algú havia acudit al ministre de Transports amb la queixa que la Llei de Ferrocarrils “no s'adaptava a la realitat”, a la qual cosa el ministre havia respost, amb la més absoluta tranquil·litat, que fer política consistia a pensar l'assumpte just al revés: la tasca era que la realitat s'adaptés a la Llei de ferrocarrils.

La política catalana s'ha regit, almenys des del 2016, per aquest principi: no gestionar la realitat sinó gestionar un discurs (amb l'ajuda dels mitjans apessebrats, que han funcionat més o menys com l'Orfeó Donostiarra) per després acusar la realitat de no encaixar-hi. El problema és que la realitat és tossuda i no té cap intenció de deixar-se domesticar: el gran riu continua fluint, amb majestuosa indiferència respecte de les nostres màgies projectives ideològiques.

Tot això ve a tomb de la còmica compareixença de l'MHP al Senat, on ha desenvolupat una d'aquestes performances seves de delegat de curs de 4t d'ESO. La veritat que el pobre Aragonès ho té difícil. Si intenta posar com a home d'Estat, assenyat i magnànim, l'acusen de venut i botifler; si, per contra, treu la vena reivindicativa, produeix una malenconia devastadora no gaire allunyada de la compassió, perquè la seva capacitat d'agitació de carrer està més o menys a l'altura de l'enyorada Maria Pau Huguet.

Aragonès només pot presentar un relat mil vegades apedaçat i una gestió calamitosa, d'autèntica plaga bíblica, que ha convertit Catalunya en la letrina política d'Occident. Els seus intents d'esbossar algun tipus de confrontació amb les tropes d'Ábalos, Koldo i el tito Berni, el possibilisme soporífer, la gestualitat de formigueta prescindible, l'autosuficiència impostada: tot això compon la perfecta estampa del Farsant de Revetlla, que només passava per allà a recollir les propines i saludar les quinzeanyeres.

El Senat és la més venerable i inútil de les nostres institucions, un varador de balenes lumbàlgiques dissenyat per a la sesta i el gintònic de mitja tarda. Anar a donar mítings al Senat és com predicar la revolució a un grup de senyores que fan ganxet. Res no es guanya, però tampoc es perd gaire. En realitat, és el tipus de tasca per a la qual resulta ideal una figura bobalicona com ara Aragonès, amb la seva diminuta qualitat de suro enroscable i les seves indignacions de butxaca. “El referèndum serà inevitable” sembla ser el nou mantra per a la temporada de primavera / estiu, però també haurien pogut provar amb “el referèndum serà ecologista o no serà” o “el referèndum i una dieta equilibrada prevenen el colesterol primerenc”.

A hores d'ara tots sabem que l'estratègia d'ERC passa per assumir amb un sentimentalisme ustrellià els resultats electorals (que compondran un puzzle impossible) per tornar a convocar eleccions a la tardor i poder presentar Oriol Junqueras, que s'ha passat els darrers mesos fent uns estranyíssims vídeos de to rural, adoctrinant pastors i carboners des de sota un garrofer, passejant cavalls deprimits i dient ximpleries sobre el paisatge.

El millor per al país seria ampliar el Senat, ampliar-lo de manera monstruosa, eminentment pràctica, per poder enviar-los a tots allà i que s'entretinguin donant discursos entre ells i ens deixin per fi en pau.