Esperant el 17 d'agost

Estem a penes en una setmana del 17 d'agost, data límit de constitució de les Corts Generals, tant al Congrés com al Senat, i a més de la presa de possessió de diputats i senadors, caldrà elegir president i la resta de membres de les taules de les dues càmeres. De moment l'hermetisme sobre les converses entre els partits és absolut, i l'únic que és clar és que Meritxell Batet no repetirà com a presidenta del Congrés.

Males llengües diuen que ha estat la pressió dels partits sobiranistes catalans sobre Pedro Sánchez, força descontents amb algunes de les decisions adoptades per la presidenta, especialment la retirada de l'escó d'Oriol Junqueras, i dels “juntaires” Jordi Sánchez, Jordi Turull i Josep Rull, de la mateixa manera que es comenta que Oriol Junqueras ha tornat a vetar Miquel Iceta (ja el va vetar en una ocasió per presidir el Senat), com a substitut de Meritxell Batet per presidir el Congrés, per mostrar-se favorable a l'aplicació del 155 CE.

En qualsevol cas, Carles Puigdemont continua tenint la clau d'un futur govern de coalició presidit per Pedro Sánchez, si bé l'expresident continua insistint que, sense amnistia i referèndum per l'autodeterminació, no pensa recolzar-lo. Ara només faltava que en una setmana tan delicada pel futur d'Espanya, una nova sentència del TSJC, que qualifica d'inconstitucional la nova normativa sobre l'ús de les llengües oficials, obligant una escola a fer un 25% de les classes en castellà, vingui a enterbolir les relacions entre Puigdemont i els poders de l'Estat.

És cert que els tempos de la justícia no tenen res a veure amb les urgències de la política, però per acabar-ho de rematar, cal afegir a la resolució judicial anterior del TSJC, l'última decisió de la Sala de Vacances del Tribunal Constitucional, integrada per dos magistrats conservadors i una magistrada progressista, que va emetre un vot particular contra la decisió per la qual es desestimava el recurs interposat per Carles Puigdemont contra l'ordre de detenció lliurada pel jutge Pablo Llarena, per acabar d'incomodar greument l'expresident.

Cert que no cal ser molt mal pensat per intuir que darrere de la decisió esmentada hi ha la voluntat implícita de torpedinar el procés negociador entre l'expresident i Pedro Sánchez, i més quan aquest tipus de recursos no es resolen en plenes vacances d'estiu, sinó pel ple del TC.

Finalment, per atiar encara més el foc, Carles Puigdemont va haver de reaccionar enèrgicament contra una publicació del diari ABC, segons la qual exigiria, a més de l'amnistia i l'autodeterminació, el control de tots els aeroports que operin a Catalunya, el traspàs dels vuit Paradors Nacionals existents a casa nostra i plenes competències sobre els ports de Barcelona i de Tarragona, sense interferències de l'Estat.

Així i tot, a hores d'ara, no podem oblidar que les dues obsessions de Puigdemont passen, per una banda, per la possibilitat de tornar a Espanya sense haver de passar per la presó, encara que fos per poc temps, a més de poder-se tornar a presentar com candidat a la presidència de la Generalitat (d'aquí la seva insistència a l'amnistia); i d'una altra, la seva voluntat d'erigir-se a la màxima figura de l'independentisme militant per fer-se definitivament amb l'hegemonia del moviment sobiranista, desfent-se alhora d'una vegada el seu vell enemic Oriol Junqueras i d'ERC.

Només cal veure aquests dies el seguidisme d'ERC respecte de Junts, com per exemple la impugnació de la Llei estatal de l'habitatge davant el TC per no perdre roda respecte de Junts, quan ERC havia votat a favor d'aquesta al Congrés dels Diputats, una ERC horroritzada davant de la possibilitat d'anar a unes noves generals, per la sagnia de vot que els podria representar, i molt probablement a més, per la mort política d'Oriol Junqueras, atès que aquest home està més que amortitzat. És clar que si ERC vol continuar comptant en la política catalana, necessita nous lideratges.

En definitiva, el que hi ha darrere d'aquesta ofensiva de la dreta i dels poders fàctics del país, és la voluntat de posar traves a les negociacions entre l'expresident i Pedro Sánchez, atesa la convicció íntima que d'anar a unes noves generals, serien absolutament favorables a la candidatura de Núñez Feijóo.