Les dues Espanyes de Miguel Hernández

El meu professor de quart i cinquè de l'EGB era docent únic de la nostra classe, almenys aquest és el meu record de l'ensenyament públic que els parlo. Era un home jove d'aquella Espanya que consolidava la transició.

S'endevinava com un apassionat de la literatura i, portat pel corrent del moment, destacava sobre manera els autors que havien corregut la ingrata sort de morir durant la guerra o com a conseqüència: Antonio Machado, Federico García Lorca i Miguel Hernández. Vam aprendre de memòria Retrat, els meravellosos versos del poeta sevillà que encara puc recitar quaranta anys després sense posar un paper davant dels meus ulls.

El meu professor, com molts joves de l'època, no amagava la seva tendència política propera al comunisme, tot i que intentava ser equidistant quan li fèiem preguntes incòmodes, perquè sobretot era això, un mestre d'escola. Per això, és lògic que se sumés a la mitificació dels tres poetes, reinventant i romantitzant les seves biografies per augmentar la seva èpica, la seva llegenda i l'admiració que despertaven entre nosaltres.

Miguel Hernández, el poeta d'Oriola que avui, 30 d'octubre, faria 114 anys; era presentat pel nostre mestre com un home humil a l'excés, pràcticament orfe, que s'havia criat sense poder tenir accés a l'educació mentre exercia de pastor. Aquella biografia era el preàmbul per aprofundir en els seus versos més esquinçadors, Les cançons de bressol de la Ceba. Versos que compungien fins i tot al mes mató de la classe i que ens feien afiliar contra tanta crueltat.

Han passat dècades sense tenir notícies del meu estimat professor, però fa uns anys, quan vaig començar a estudiar en profunditat la Guerra Civil i el seu llarg i interessant preàmbul, vaig tornar sobre els autors de les generacions del 98 i del 27, als quals la Guerra va afectar de ple. A poc a poc, vaig comprovar com els tres poetes del meu mestre no eren àngels o dimonis, només éssers humans amb les seves misèries i realitats el principal mèrit del qual va ser portar al paper amb apassionada rima les seves vivències, els seus anhels i la seva complicada època. Em va contrariar, amb els meus ulls del present, descobrir un Machado de trenta anys casat amb una adolescent, encara que els seus versos hagin seguit al meu cap i, fins i tot, per culpa d'un cantant català de veu suau i carregada de matisos que els va posar música, els puc fins a cantar.

Miguel Hernández no era el nen pobre i desvalgut que em van explicar, havia tingut una infància més acomodada que la dels meus avis, amb qui coincidia generacionalment. El seu pare era tractant de bestiar i pasturava les seves pròpies ovelles.

Miguel va estudiar als jesuïtes i quan, efectivament, va abandonar les classes per ajudar el seu pare, va comptar amb Luis Almarcha, un sacerdot que li obria cada dia la seva biblioteca, molt propera a casa seva, perquè el noi no perdés formació.

Les hores d'acompanyament de les ovelles van donar paisatge, temps i solitud; ingredients perfectes per als seus poemes que va començar a publicar a diversos mitjans. Després d'un viatge a Madrid amb escàs èxit, va aconseguir publicar, el gener del 1933, Perito en lunas, el seu primer llibre.

Com altres poetes de la seva època, va homenatjar el torero Ignacio Sánchez Mejías el dia que un toro se'l va endur a l'altre món. També, fruit de la seva formació religiosa, fins i tot va arribar a escriure algun acte sacramental.

Aficionat taurí, com gairebé tots els del 27 que queien fascinats davant el poètic que veien en el llança del toreig, va col·laborar amb José María Cossío per a l'enciclopèdia Los Toros i a poc a poc, influenciat sobretot per Pablo Neruda, va anar modelant la seva postura ideològica evolucionant cap a les noves idees marxistes.

Josefina Manresa

Hernández, parafrasejant Machado, va rebre la fletxa que li va assignar Cupido i es va enamorar d'una jove noia filla d'un Guàrdia Civil, Josefina Manresa.

El 1910, el mateix any que va néixer Miguel, Manuel Manresa, pare de Josefina, era un jornaler alacantí que va ser filiat per complir amb el seu llarg servei militar. El Regiment San Fernando número 11, de guarnició a Melilla, va ser el seu destí i la Campanya del Kert el seu baptisme de foc.

Allí va romandre durant tres anys, fins que el 1914 va passar a la reserva. La seva permanència en campanya li va servir per acumular mèrit i ingressar al Cos de la Guàrdia Civil, cosa que va fer l'any següent.

Feia nou anys que estava destinat a Oriola quan la seva filla va començar la relació amb el poeta Miguel Hernández. Miguel recordava anys més tard, a les cartes a la seva dona, el temps que passaven entre les parets de la Casa-Caserna.

En les visites a Madrid, Miguel Hernández havia coincidit, a casa de Pablo Neruda, amb Maruja Mallo, la pintora surrealista que estava molt unida als poetes de la generació del 27. L'alacantí va tenir una relació amb la pintora, vuit anys més gran que ell i, el gener de 1936, va sorgir l'escàndol. Tant ell com Maruja estaven visitant una finca taurina a San Fernando de Henares quan la Guàrdia Civil els va descobrir en compromesa situació.

Pel que sembla, tots dos estaven en ple exercici de les seves passions quan van ser sorpresos. Hernández va ser detingut i això va derivar en una carta de protesta publicada al diari El Socialista i signada per Federico García Lorca, José Bergamín, José María Cossío, Ramon J. Sender, Antonio Espina, Arturo Serrano Plaja, César M. Arconada, Pablo Neruda, Maria Teresa León, Rosa Chacel, Miguel Pérez Ferrero, José Díaz Fernández, Rafael Alberti, Manuel Altolaguirre, Concha Méndez, Luis Cernuda, Luis Lacasa i Luis Salinas. És a dir, tota la generació de poetes i escriptors.

Evidentment, a El Socialista no s'esmentava res de la trobada amorosa i es denunciava que la Guàrdia Civil s'havia emportat Miguel per la seva aparença humil i que havia estat maltractat a la Caserna.

És molt probable que Manuel Manresa s'assabentés del que havia passat en realitat i és fàcil inferir que aquell episodi no despertaria les simpaties pel xicot de la seva filla.

No ho sabrem mai perquè l'inici de la Guerra va marcar per sempre la relació entre gendre i sogre. A la III Divisió Orgànica, la que comprenia la regió valenciana, la sublevació no va arribar a produir-se, per la qual cosa els cossos armats van quedar sota el comandament del Govern de la República.

El pare havia estat destinat l'abril d'aquell any al lloc d'Elda. Després dels primers dies d'enorme confusió, es van mobilitzar forces de les zones de rereguarda per dirigir-se als fronts de combat. La Guàrdia Civil d'Elda la componien un caporal i cinc guàrdies que s'havien de dirigir a Madrid, juntament amb altres unitats.

Els agents es van dirigir al lloc assignat per a la concentració, el cap Marcos i cinc guàrdies, entre els quals hi havia Manuel Manresa. Un altre guàrdia civil del poble d'Albatera va comentar a uns milicians que havia sentit rumors que els d'Elda, en arribar a un punt determinat, s'havien de revoltar. El caporal i els cinc guàrdies van ser assassinats allà mateix el 13 d'agost de 1936.

Miguel Hernández es va allistar al 5è Regiment i va començar la guerra com un sapador més de la unitat. Després, va transitar per les unitats de Valentín González, El Campesino, com a comissari de cultura; una mena d'animador poètic de les tropes que vestia uniforme i contribuïa a la moral cultural i política de les unitats del Partit Comunista.

Hernández es va casar amb Josefina Manresa el 1937 i va arribar a demanar, per carta, que s'assignés una pensió per la mort del sogre, ja que havia deixat vídua i diversos fills i que l'assassinat s'havia produït per error.

Josefina era la mare d'aquell nen que s'amantava «amb sang de ceba d'una dona bruna resolta en lluna que es vessa fil a fil sobre el bressol». Josefina va ser la mare del fill d'un home mort en presidi dels huns i filla d'un home assassinat pels hotros, en aquella Espanya de trinxeres, assassins i cebes.

Fins a la setmana que ve.