Les dues aigües de Cambó

El setembre de 1876, al petit poble de Verges, va venir a aquest món Francesc Cambó, que es convertiria en una de les figures més influents i controvertides del catalanisme conservador durant la primera meitat del segle XX. La coincidència del seu naixement amb aquest mes aspre en què s'inicien els cursos escolars, les temporades esportives i les disputes polítiques de Villarriba contra Villabajo, és un bon moment per recordar una figura que no deixa de ser controvertida, malgrat la seva inqüestionable importància a la història d'Espanya i del catalanisme.

Al llarg de la seva vida, Cambó va encarnar la complexa relació entre la defensa dels interessos catalans i la col·laboració amb el govern d'Espanya, un equilibri que va marcar la carrera política i que va demostrar una dualitat de lleialtats i compromisos que va intentar fer compatibles.

Des dels seus inicis, Cambó va destacar per la seva intel·ligència aguda i capacitat per al lideratge. Es va unir a la Lliga Regionalista, el partit que liderava el moviment catalanista conservador i que havia estat fundat per Enric Prat de la Riba.

El grup de joves universitaris que van desafiar el primer catalanisme de Valentí Almirall, van trobar a la ploma de Prat de la Riba les doctrines d'una incipient forma de nacionalisme. Tots dos van formar un tàndem que va marcar una època a la política catalana i espanyola, establint un model que es repetiria en anys posteriors amb duples tan significatives com les de Francesc Macià i Lluís Companys, o més endavant, amb Jordi Pujol i Miquel Roca.

A Barcelona, Cambó es destacava per la seva enèrgica defensa d'un autogovern més gran per a Catalunya. Tot i això, quan es desplaçava a Madrid, adoptava un to més conciliador, buscant una mediació entre les demandes catalanes i les exigències del govern central.

Aquesta dualitat li va permetre mantenir una posició d'influència tant a Catalunya com a la resta d'Espanya, encara que no va estar exempta de crítiques. Els detractors l'acusaven de ser massa pragmàtic, capaç de sacrificar principis a favor de l'estabilitat i el poder.

Ministre d'Espanya

La mort d'Enric Prat de la Riba el 1917 va consolidar Cambó com el líder indiscutible de la Lliga Regionalista. Des de llavors, la seva influència en la política espanyola va anar guanyant sencers, especialment en un període caracteritzat per la inestabilitat i la triple crisi que va sacsejar el país.

El 1918, en un moment de gran turbulència política, el rei Alfons XIII el va cridar per formar part d'un govern de concentració nacional. Cambó va acceptar l'oferta i va assumir el Ministeri de Foment. Posteriorment, el 1922, va tornar a ser convocat per integrar un altre govern de concentració, però aquesta vegada va declinar l'oferta d'esdevenir president del Consell de ministres, conscient de les limitacions que implicava l'intent de conciliar les demandes regionals amb les pressions centralistes i la resposta que rebria a una Catalunya que derivava cap a la radicalització de les seves posicions fins a arribar a les pretensions independentistes d'una part del catalanisme.

Una anècdota que il·lustra la posició de Cambó davant del poder central es va donar durant el mandat del general Primo de Rivera. El 1923, Primo de Rivera va instaurar una dictadura que, encara que inicialment va comptar amb suport popular, va acabar per dissoldre la Mancomunitat Catalana i a relegar el català a un àmbit domèstic, reduint a més la seva influència en l'administració. Cambó, que sempre havia defensat l'autonomia catalana dins el marc espanyol, va trobar-se en una posició delicada.

D'altra banda, Cambó va tenir una relació ambivalent amb Severiano Martínez Anido, general que va ser clau en la repressió del moviment anarquista a Barcelona i que, més tard, esdevindria ministre de Governació durant la dictadura de Primo de Rivera. Martínez Anido i Cambó van coincidir diverses vegades a Madrid, i encara que mai van compartir una amistat, sí que es respectaven mútuament.

Martínez Anido, conegut per la seva mà dura amb els sindicalistes en un període en què el dipòsit de cadàvers rebia més visites que un Mercadona de 7 a 8, veia a Cambó un català que, tot i defensar l'autonomia, no s'alineava amb els moviments revolucionaris. Cambó, encara que crític amb alguns dels mètodes repressius del general, reconeixia la necessitat de mantenir l'ordre públic, aterrits els patrons per la deriva revolucionària que es vivia a Catalunya. En una intervenció a les Corts, abans del cop d'Estat de Primo de Rivera, Cambó va defensar Martínez Anido dels atacs de socialistes i de Lluis Companys, destacant-ne la tasca.

La canadenca i l'escissió del partit

La vaga de La Canadenca el 1919, que va paralitzar la indústria elèctrica de Barcelona, va marcar un punt d'inflexió a la cursa de Cambó. Tot i haver defensat inicialment l'autonomia de Catalunya, la vaga, que va revelar la radicalització creixent dels moviments obrers, va portar el líder català a reavaluar les seves prioritats. A partir de llavors, el catalanisme conservador, encapçalat que ell encapçalava, va decidir prioritzar el manteniment de l'ordre públic per sobre de les aspiracions autonòmiques.

Aquest canvi de postura va provocar tensions dins de la Lliga Regionalista, especialment entre els seus membres més joves, que veien a la renúncia a les aspiracions autonòmiques una traïció als principis del partit. Com a resultat, un grup de joves militants es va separar de la Lliga i va fundar Acció Catalana el 1922, un partit que va adoptar una postura més radical i obertament independentista. L'escissió d'Acció Catalana va ser un cop dur per al de Verges, que havia intentat mantenir la unitat del catalanisme conservador, però que no va poder evitar que les noves generacions busquessin un camí més radical.

La República i la Guerra Civil

Amb la proclamació de la Segona República el 1931, Cambó i la Lliga Regionalista es van trobar en una posició incòmoda. Les esquerres i els sectors progressistes guanyaven terreny a tot Espanya, i Cambó, fidel als seus principis conservadors, es va posicionar a l'oposició durant el bienni progressista. La creació d'ERC i el prestigi adquirit per Francesc Macià durant l'època de la dictadura, va condemnar els conservadors catalanistes, fins al punt de no aconseguir acta de diputat a les Constituents del 1931.

Però la Lliga, que havia perdut el cognom de regionalista, va recuperar força amb la victòria a les eleccions de 1933, permetent participar en diversos governs durant el bienni radical-Cedista.

Durant aquest període, i sota el lideratge de Cambó i Ventosa, va intentar equilibrar el suport a les reformes moderades amb la necessitat de contenir l'amenaça que representaven tant l'anarquisme com el comunisme. Entre els seus èxits més notables hi ha la participació de Pere Rahola, un destacat membre de la Lliga i ascendent de la coneguda periodista Pilar Rahola, que va arribar a ocupar el càrrec de ministre de Marina, ja que havia ostentat un parell d'anys abans el mateix Lluís Companys.

Amb l'esclat de la Guerra Civil el 1936, Cambó va prendre una decisió que marcaria de manera definitiva el seu llegat polític. Tot i la seva trajectòria com a defensor de l'autonomia catalana, va decidir donar suport als revoltats. Aquesta decisió va justificar argumentant que l'ordre i l'estabilitat del país havien de prevaler sobre qualsevol altra consideració.

Des de l'exili, on es va traslladar després de l'inici del conflicte, va contribuir activament a la causa franquista mitjançant una intensa campanya de propaganda a la premsa internacional i aportant finançament econòmic. A més, va sufragar i va tenir un paper molt important al SIFNE (Servei d'Informació del Nord-est d'Espanya), una organització que va proporcionar valuosa informació al bàndol nacional durant el conflicte i en què van participar prestigiosos catalanistes com els escriptors Josep Pla o Joan Estelrich.

Segons la Generalitat de Catalunya, 281 militants de la Lliga van ser assassinats a la rereguarda republicana a les quatre províncies durant la Guerra Civil. Va ser el tercer grup més castigat, darrere dels 2.441 religiosos i els més de 1.000 carlins que van engrossir les 8.352 víctimes catalanes entre el 1936 i el 1939.

La postura de Cambó durant la Guerra Civil li va valer nombroses crítiques tant a Catalunya com a la resta d'Espanya. Per a molts, el seu suport a Franco va representar una traïció als ideals que havia defensat durant gran part de la vida. Tot i això, per a altres, la seva decisió va ser una mostra de realisme polític en un moment en què Espanya estava a punt del col·lapse.

Un llegat controvertit

Francesc Cambó va morir a Buenos Aires el 1947, lluny de la seva Catalunya natal i deixant darrere seu un llegat que continua sent objecte de debat. Per a alguns, Cambó va ser un líder pragmàtic que va saber adaptar-se a les circumstàncies i defensar els interessos de Catalunya en un període de gran inestabilitat. Per altres, el seu suport a Franco i el seu abandó de les aspiracions autonòmiques catalanes el converteixen en una figura contradictòria, que va trair els principis del catalanisme en els moments més crítics.

Tot i això, més enllà de les controvèrsies, la figura de Francesc Cambó representa la complexitat de la política catalana i espanyola de la primera meitat del segle XX. La seva habilitat per moure's entre dues aigües, defensant més autogovern per a Catalunya mentre col·laborava amb el govern central, el converteix en un personatge clau per entendre la història d'Espanya i l'evolució del catalanisme conservador.

El llegat de Cambó va continuar sent palpable a la política catalana de les dècades posteriors a la Transició, on les tensions entre la defensa de la identitat regional i la col·laboració amb l'Estat central van continuar sent un tema de debat. Tot i que la seva figura pot ser vista des de diferents prismes, el cert és que Francesc Cambó va deixar una empremta inesborrable a la història política d'Espanya, i la seva vida i obra reflecteixen els dilemes i tensions que han marcat, i segueixen marcant, les relacions entre Catalunya i resta d'Espanya.