El dret a la secessió a l'ordre polític liberal

Avui ens trobem de ressaca, un any més, per la celebració de la Diada nacional de Catalunya. Una festivitat que, com tothom sap, va deixar fa molt de temps de ser un dia de retrobament entre els qui componem la comunitat política de Catalunya per tornar-se en una glorificació de la més pura essència del tribalisme cavernari que impregna les ments d'una part important de la societat catalana.

Lluny de la inclusivitat que hauria de caracteritzar una festa d'aquesta naturalesa, molts continuen entossudits a fer-hi girar al voltant de la divisió i la ruptura. I a això vinc a referir-me al present article. La pregunta, no sense polèmica, que vinc a fer-me —i de la que us faig partícips— avui és si té cabuda el dret a la secessió en el marc de la ideologia liberal.

Doncs bé, la resposta a la qüestió objecte del present article sol dividir els que, com jo, professen les idees de la llibertat. No n'hi ha per menys, atès que és un tema especialment espinós si considerem que, des de la meva òptica, els territoris no gaudeixen de drets, sinó que aquests se circumscriuen exclusivament a l'àmbit de l'esfera individual. En tot cas, en tractar aquest assumpte hem de fer referència necessàriament a tres perspectives diferents, és a dir, la ideològica, la legal i la històrica.

En un primer instant, referint-nos a l'àmbit ideològic, podria semblar perfectament legítim que un grup d'individus que integra una determinada comunitat política desitgi sortir-ne. Atenent l'anàlisi realitzada per Albert Otto Hirschman sobre la realitat dels processos a la seva obra Sortida, veu i lleialtat, el liberalisme s'identificaria clarament amb la sortida, atès que és una ideologia que defensa l'autonomia de la voluntat de l'individu, cenyint-se de aquesta manera al desig de la persona de romandre o no en un lloc determinat. No obstant això, quan parlem de comunitats polítiques, les decisions que es prenen al si d'aquestes afecten una col·lectivitat i són preses, alhora, per una col·lectivitat, fent honor a la veu -la democràcia- com a forma de resolució de conflictes .

D'altra banda, cal recordar que les bases de la ideologia liberal-llibertària tenen un abast universal, cosa que suposa que siguem incapaços de defensar les nostres idees únicament per a un territori determinat. En definitiva, quan des del liberalisme es parla de la defensa de la vida, la llibertat i la propietat privada, es fa en un sentit global, evitant caure en el tribalisme que habitualment impregna els moviments secessionistes. En aquest sentit, es podria afirmar que l‟ordre polític liberal és perfectament compatible amb l‟exercici del dret de secessió dels individus, entès aquest com el dret de desassociació i reassociació política.

Pel que fa a l'aspecte històric de l'assumpte, cal assenyalar que la majoria dels moviments secessionistes solen basar la seva argumentació rupturista en raons de llera històrica. Això fa que, en cas d'haver-hi una possibilitat que pogués posicionar-me a favor de les seves teories, aquesta s'esvaeixi tan de pressa com es recorre als drets històrics com a justificació d'aquestes. La qüestió no ha de retrotreure's al que pogués passar fa segles, sinó que hem d'atendre quina és la situació avui dia.

En aquesta línia, podem afirmar que, en cap cas, són admissibles arguments històrics per donar suport a aquest tipus de polítiques i, en general, cap altra. Per això considero que l'única opció per sustentar aquest tipus d'aspiracions és que els arguments se circumscriguin a la millora de les condicions actuals en una comunitat política determinada.

Posem per cas l'exemple de la regió del Tibet a la Xina, una regió que ha patit greuges greus i els habitants dels quals es veuen immersos en una dinàmica de vulneració de drets i llibertats fonamentals constant. En aquest context, es podria considerar legítima la defensa de secessió amb l'estat a què pertanyen amb l'objectiu d'avançar cap a la prevalença i el reconeixement de la llibertat de l'individu.

Pel que fa a la qüestió legal, hem d'alertar que la seva anàlisi depèn sobre manera del tipus de comunitat política de què estem parlant, atès que no té la mateixa consideració un país integrant de la Unió Europea que una autocràcia com ho pugui ser Veneçuela o Rússia. En aquest sentit, considero que el punt de partida per analitzar el vessant jurídic d'aquest assumpte ha de ser el dret internacional, el qual estableix certs supòsits en què es considera legítima la secessió.

En el dret internacional s'al·ludeix a la lliure determinació dels pobles en nombroses ocasions, però això està lligat als territoris que històricament han tingut l'estatus de colònia. A les Resolucions 1514 i 1541 de l'Assemblea de les Nacions Unides es desenvolupa el concepte d'autodeterminació que, com dic, fa referència a aquells territoris ocupats per una metròpolis sense dret a disposar d'un govern propi. És per això que en el cas dels moviments independentistes com el de Catalunya, no aplicaria aquesta previsió del dret a l'autodeterminació, ja que gaudeix del mateix reconeixement polític que la resta de regions, sent els seus integrants partícips de la democràcia espanyola i subjectes de ple dret.

En conclusió, es pot afirmar sense por d'errar que els liberals no reconeixem ni drets històrics ni drets territorials, per tant, com subscriurem un discurs basat en aquests? La secessió, en el sentit etimològic de la paraula, fa referència a l'acció de dividir i separar, cosa que és, des del meu punt de vista, absolutament oposat a la doctrina que professem els liberals. El nostre objectiu últim ha de ser garantir que els individus gaudeixin del màxim grau d'autonomia i llibertat possible, sense importar l'entitat que administri l'espai geogràfic on viuen.