Díaz Ayuso, la descaradura de la ignorància

Per ser tan desmesurat el que s'ha dit per Ayuso fins i tot en un context polític sense mesura, identificaré la font de la meva informació, no fos cosa que pogués jo haver-ho mal interpretat.

El diari La Vanguardia del passat 27 de desembre publica que Ayuso, en ocasió de la roda de premsa posterior a l'última reunió del Consell de Govern de la Comunitat de Madrid, va deixar anar “Un govern (d'Espanya) d'ultraesquerra ha pres el poder per liquidar la Constitució” i va sostenir que “Sánchez és un comunista secundat per independentistes catalans i bascos que porten a la seva esquena els més greus delictes contra la vida, la llibertat i la unitat d'Espanya”.

Cal detenir-se en cada paraula significant, sospesar-la amb cura, per percebre sense desaprofitament l'enormitat de la desmesura, la gravetat de les falòrnies abocades per Isabel Díaz Ayuso, ambiciosa dirigent del PP, presidenta de la comunitat autònoma que engloba la capital d'Espanya: “govern ultraesquerrà”, “presa del poder”, “liquidació de la Constitució”, “Sánchez comunista”, “independentistes catalans i bascos amb els més greus delictes” a coll.

En l'actual degeneració del llenguatge polític, reflex de la degradació de la vida pública, es troben cobertures asèptiques a la fal·làcia, la hi fan digerible, es condescendeix amb ella, en definitiva. Se’n diuen hipèrboles, d’afirmacions com les d'Ayuso. La hipèrbole és una figura que consisteix a augmentar o disminuir exageradament allò que es diu, o sigui, una exageració conjuntural, un recurs retòric de l'emissor: “ho dic com un joc de paraules, dic el que em rota, si voleu, és igual si ho crec o no”.

Doncs no, no és un joc, és precisament el contrari: una realitat obscena, que degrada les regles de la democràcia i fa massa temps que escalem aquesta degradació a gambades. La democràcia és una conquesta de la racionalitat, si s'abandona aquesta es deteriora aquella amb el risc de viure-la adulterada, de perdre-la fins i tot.

No faig un judici moral, encara que hauria de fer-ho, constato simplement la vulneració flagrant i reiterada d'un principi fonamental de la democràcia: el respecte als altres del tauler polític i quan es discrepa de les seves posicions es contraposen arguments i alternatives. Res d'això no contenen les assercions difamadores d'Ayuso, molt equivocada en tots els ordres.

Només la pura ignorància de què és la ultraesquerra, què ha estat el comunisme, què són els delictes contra la vida i la llibertat, què és la unitat d'Espanya en la seva diversitat, explica la frívola utilització d'aquests significats per Ayuso. I si els ha suggerit el seu conseller àulic pitjor, dobla la ignorància, afegeix a la seva consubstancial, no la del conseller, sinó la de ni tan sols saber adonar-se que li colen grolleres suposicions com “la liquidació de la Constitució”, fent a aquesta el mal servei de pretendre que se la pot liquidar fàcilment.

Una vegada instal·lada en la ignorància, de la qual està donant repetides mostres, castisses, facecioses, de pinxo, sempre oneroses, se sent còmoda en ella, ha creat “el personatge Ayuso” que pot dir qualsevol cosa, sense necessitat de pensar-la, i damunt la diu per què és el que s'espera del personatge.

Hi ha una agreujant afegida: la retòrica política transcendeix la política, queda suspesa a l'aire, es fa cultura mainstream que per osmosi penetra en àmplies capes de la població, fins i tot en aquesta majoria que diu desentendre's de la política; els mals modes, la comoditat de la ignorància i la xerrameca hora són contagiosos.

A la vida pública d'Espanya estem acumulant massa referències negatives, massa desacords i invertebracions, massa revoltes de les províncies, necessitem un nou Ortega y Gasset que l'encarrili intel·lectualment, que denunciï tant afany de mediocritat, que elevi el decaigut to cultural de la política del país.