La desorientada esquerra balear

A les Balears els ritmes polítics són cruament estacionals: no hi ha manera humana de convèncer ningú que al setembre està començant alguna cosa, perquè estan els hotels tancant, els turistes estovant-se i els porters de discoteca visitant les seves mares a la presó. Quan la resta del país arrenca amb empenta el curs polític, aquí estem encara de ressaca, gaudint de la placidesa tardorenca amb un drap fred al front i un clavell a la solapa.

L'esquerra armengòlica local, amb la seva líder regnant al Congrés dels Diputats, va temptejant el terreny per veure en quin forat es pot amagar.

Aquesta setmana s'ha dedicat a:

• reivindicar el tren que no van construir en vuit anys (amb una pintoresca caminada a ple sol per unes vies mortes dels afores)
• callar mentre el Govern anuncia les auditories que ells no van fer en relació amb els abusos a menors tutelades
• ocultar amb treure al carrer els professors, només per trobar-se que els professors el que volen és protestar contra la Lomloe
• clamar per les “amenaces” a la llengua pròpia, fent-ho en la peculiar variant dialectal de l'exconseller Negueruela, la manera de la qual de pronunciar les vocals mallorquines suposa per si mateixa una amenaça més gran a la llengua de Llull i Alcover més gran que totes les manifestacions que Vox pugui convocar les pròximes dècades
• parlar d'amnisties i reconciliacions en un to xiuxiuejat, mel·liflu, gairebé inaudible, molt semblant al rumor dels boscos a l'alba, quan els ocells encara no s'han despertat.

Els ecosoberanistes de Més estan, per la seva banda, reunits permanentment amb ells mateixos, elaborant una “reflexió compartida”, és a dir, redactant documents per a futures reunions de comitès que elaborin futurs documents per a reunions de futurs comitès.

Almenys no molesten.