Defensar allò indefensable: el capitalisme

Una de les contradiccions més grans del sistema econòmic és que no s’ha sabut vendre correctament, desgrat de ser l’inventor i el motor del màrqueting. Josiah Wedgwood, un emprenedor terrissaire anglès del s.XVIII, és conegut com el pare d’aquesta disciplina. Fou pioner en la garantia de la devolució dels diners, del “direct mail”, del 2x1, dels catàlegs amb il·lustracions i de l’enviament gratuït. D’aquí que l’historiador Tristam Hunt l’hagi batejat com “el terrissaire radical” arribant a considerar-lo l’Steve Jobs del s.XVIII. És necessari un Wedgwood contemporani que sàpiga vendre idees. 

En qualsevol cas, la pregunta és: com pot ser que el capitalisme disposi de tan mala premsa? Ningú és profeta a la seva terra, però d'aquí a tenir una intel·liguèntsia disposada a atacar-lo sistemàticament hi ha un bon tros. Rumiant-hi, els que defensem l'economia de mercat (característica del capitalisme), ens trobem amb una mancança de símbols. Necessitem el nostre “Che”, una narrativa econòmica —idea desenvolupada profusament per R. Shiller— que ens ajudi a crear un esquema mental per vendre'l, una fita històrica potent que, ben podria ser la Revolució Americana, amb la seva animadversió fiscal plasmada al “motí del te”, i construir un discurs d'acord amb una sèrie d'herois i màrtirs (jugant amb els galimaties d’aquells que s'hi oposen).

Animo al lector a fer un exercici per capir que això que escric no és llur rebequeria: cerqui a Google “herois de l'esquerra” i no li serà massa difícil trobar pòsters, tasses, samarretes, busts i altres elements anàlegs. Poden intentar-ho a Amazon amb Marx i li sortiran elements d’aquest tipus de sota les pedres. Tota aquesta amalgama d'oferta de marxandatge anticapitalista contrasta amb la dificultat de trobar un bust d'Adam Smtih, per exemple. O provi comparant els resultats de la cerca de “símbols comunistes” amb “símbols capitalistes”. Això plasma que, els greedy capitalists, no demandem aquests objectes, potser és perquè no construïm la nostra identitat sobre idees polítiques, fet positiu, però també plasma una sort d'incapacitat manifesta per erigir grans relats, fet negatiu.

Personalment, un dels actors (mai més ben dit) que podria encaixar en aquest rol d'heroi-símbol del capitalisme és Ronald Reagan. Molts, obsessionats amb les dades macroeconòmiques i tributàries, poden retreure'm que fou nefasta la seva gestió econòmica derivant en un augment del dèficit i qüestions per l'estil, i inclús, que la “Corba de Laffer” no té evidència científica o que no saps en quin punt de la gràfica trobem la “T”. Sense entrar en el context babèlic que li va tocar viure, Reagan esdevingué fonamental a escala cultural per galvanitzar l'espectre dretà del Diagrama de Venn i influir en la societat estatunidenca. 

Exemple d’això fou la campanya de 1964 on, el futur president dels EUA, recolzà a B. Goldwater pronunciant un dels seus discursos més cèlebres A time for choosing[un temps per escollir], allà deia que “els Pares Fundadors sabien que un govern no pot controlar l'economia sense controlar la gent. I sabien que quan un govern es proposa fer això, ha de fer servir la força i la coacció per aconseguir el seu propòsit. Així doncs, hem arribat a un moment de triar”. Certament, la seva al·locució perspicaç no va tenir l'impacte esperat, i una setmana després, Goldwater va ser destruït políticament per L. Johnson. Tanmateix, Reagan va sortir victoriós a les eleccions de Califòrnia per gairebé un milió de vots de diferència respecte al seu rival demòcrata, Pat Brown. El discurs començava a agafar embranzida.

Caldria doncs reivindicar més a Reagan (i Thatcher), ja que l'esquerra sempre el va menysprear, va ser sistemàticament caricaturitzat com un actor mediocre sense cap bri d'intel·lectualitat. Clark Clifford descrivint a ‘Dutch’ (sobrenom amb el qual era conegut el president) el va considerar un “babau simpàtic”, mentre que altres, com el referent en la historiografia del conservadorisme, George Nash, en el seu llibre The Conservative Intellectual Movement in America Since 1945 (1976), va excloure'l per considerar-lo un activista polític (després de vuit anys governant Califòrnia). No cal ni que esmenti com van tractar la seva figura historiadors del prestigi de Hobsbawn o Fontana.

Malgrat tot això, la seva influència és palpable fins al dia d'avui. El 2016, Donald Trump, va presentar la seva candidatura presidencial amb el motto de la campanya de Reagan make America great again. Un dels greuges que la dreta política no ha sabut abordar és que, un cop caigut el Mur (1989), es pensava que la superioritat del model econòmic envers l'altre era suficient per enterrar als socialistes —o dit en altres termes: mort el gos, morta la ràbia—, i, molts d'aquests (a Catalunya serien els cadells del PSUC), van trobar aixopluc parasitant les institucions públiques, l'educació i les universitats. Podria afirmar-se que la Guerra Freda va coronar al model econòmic, però va cedir definitivament la cultura als que s'han encarregat d'atacar ad nauseam el sistema, i per descomptat, la regió que el va crear: Occident.

A tall de síntesi: s'ha de combatre el discurs anticapitalista, construir hegemonia basant-nos en uns precedents històrics i filosòfics, respondre des de la cultura a tots aquells que abracen el col·lectivisme d'esquerres i advoquen per un intervencionisme estatal que ofega a la ciutadania i beneficia a una nova classe social: el funcionariat. És imperatiu defensar que el lucre no és pas dolent, una idea que, malauradament, resta molt arrelada a Occident, segurament degut a la influència del Cristianisme —recordin allò del setè manament: no robaràs—. 

Durant l'edat mitjana, la possessió de riqueses era considerada un mal en si mateix, amb l'arribada de l'edat moderna (superant-se aquesta concepció) es va sostenir el plantejament que, la dissipació improductiva de la riquesa era un pecat i un robatori condemnable a través de lleis humanes i divines. El sacerdot Roberto Belarmino propugnà que, les riqueses injustes no eren només les que s'adquirien per mitjans injustos (frau o furts), sinó les que no s'empraven per a beneficiar a la comunitat. 

Sigui com sigui, l'herència cristiana ens ha aportat molts punts clau en el desenvolupament d'Occident, però l'Església també fou qui imbuí d'idees antimercat als seus contemporanis i “creà —en paraules de Prodi— la primera gran xarxa burocràtica estructural a totes les regions europees” incloent-hi noves tècniques per obtenir ingressos, desenvolupant el deute públic, etc. Així doncs, els catalans actuals (insisteixo en el fet de la catalanitat: que hom cerqui a l'IEC, la RAE i l'Oxford Dictionary la paraula capitalisme i trobi els matisos en les definicions) hem de desempallegar-nos de l'herència cultural arrossegada des de fa segles i que no ha cessat en immiscir-se en la nostra cosmovisió del món. Avui, com ahir, els heretges som nosaltres.