Una defensa més aviat escèptica de la Monarquia

La setmana passada, part de la Família Reial va ser a Catalunya per al lliurament dels premis Princesa de Girona. Un grup de processistes de l'ANC va anar a Lloret de Mar a protestar. Pel que no conegui la bombolla catalana, l'ANC és una modulació política de l'Imserso i que està adreçada a una subespècie del boomer corrent com és el jubilat independentista.

Però si la Monarquia ha estat protagonista durant aquestes jornades, ha estat per la victòria d'Espanya a l'Eurocopa. Encara més, pel massís contrast entre l'actitud dispensada a Pedro Sánchez i al Rei per part dels jugadors.

Tant a Zarzuela com a Berlín, Felip VI va tenir un protagonisme sincer a les celebracions. Va "aconseguir" fins i tot una fotografia per la qual Pedro Sánchez - dit sigui objectivament, sense acritud - hauria sospirat:

Davant la victòria d'Espanya, molts nacionalistes catalans es van coure en una olla de ressentiment que desperta la compassió. De passada, van confirmar que els dibuixos de brotxa grossa que es fan sobre Espanya no són res més que una exteriorització fantasiosa de l'enveja.

D'altra banda, i segons va informar OkDiario, els capitans de la Selecció van deixar clar que no volien reunir-se amb Sánchez ni fer-s'hi fotos per no polititzar el moment.

En aquesta decisió de l'equip de capitans batega tota una filosofia política d'un abast insospitat. Intentarem ara donar compte d'ella.

Un mapa al revés

Quan es tracta de la realitat, tot és aprofitable. En aquest sentit, l'esquerra woke i el processisme català presenten virtuts geogràfiques. Per mèrits propis, fins i tot cosmogràfiques.

La seva separació de la realitat és tan gran que han adquirit la forma d'una imatge invertida de la realitat mateixa. D'aquesta manera, hom es pot situar al món escoltant només l'esquerra woke i el processisme català. El procediment consisteix a atendre les postures i aplicar-los un factor d'inversió del +-1. És com portar un mapa al revés i saber-ho.

Com a cas particular i compartit d'aquest joc de miralls, hi ha la Monarquia. La reacció que produeix entre progressistes i processistes és la d'una incomprensió completa que pren la forma d'un menyspreu igualment complet. Com a subproductes, apareixen la burla, el complex de superioritat, el victimisme, etc.

Davant la recurrència del fenomen monàrquic, ni progressistes ni processistes semblen estar disposats a considerar una anàlisi que posi en dubte les seves teories i no pas els fets. Resolta de cop, la Monarquia se'ls presenta com un residu del passat que se superarà quan ells puguin aplicar les seves teories.

No per casualitat, passa com amb l'Església: dos mil anys la precedeixen i ha vist des d'emperadors romans fins a revolucions franceses, però no se'l jutjarà pels seus mèrits fàctics. Almenys, el de mantenir-se dret durant dos mil i escaig anys.

Encara més: la seva permanència temporal no motivarà la prudència, sinó l'impuls d'enderrocar-la. Tenint en compte els intents constants d'enderrocar-la, potser aquests últims sí que són un veritable residu del passat.

Digues-me. I tu que opines?

Salvant les distàncies, unes paraules del mestre Houellebecq sobre el conservadorisme polític ens permetran situar l'assumpte encara que sigui per proximitat.

Precisament perquè es tracta d'una postura de “pobre contingut ideològic”, diu l'escriptor francès, “l'actitud conservadora és tan poc compresa”. La raó de fons és que “conscient que el seu objectiu és la consecució de metes privades, el conservador sent un rebuig instintiu per qualsevol convicció política compromesa”.

Abonats al matís, no cal dir que la nostra convicció política compromesa és la democràcia. Allò que no és tan evident és el fonament d'aquesta convicció política. En línies generals, és la supèrbia del racionalisme aplicada a la política. És a dir, que tot Déu té solucions per a tothom.

Aquest no sé què de la Monarquia

Quota en proporcions justes del reaccionarisme polític, la Monarquia ha aconseguit circular sense competència entre el món modern i democràtic. Això li atorga unes virtuts fàctiques que trastoquen qualsevol teoria política que s'apunta al reduccionisme salvífic de la democràcia.

Quines són aquestes virtuts? En realitat, cap en particular. Llistar les seves presumptes virtuts seria entrar al terreny de les solucions i de l'esperit talibà. Més aviat, és una característica que és indigerible per a la supèrbia racionalista: que és absurda.

Amb aquesta prodigiosa capacitat per constatar evidències com si fossin arguments, l'esquerra woke i el progressisme català ens diran que la Monarquia és absurda (o que Israel mata molta gent; o que el CNI ens ha espiat; o que els immigrants es juguen la vida, etc.). I, efectivament, ho és: la monarquia és plenament absurda. L'arbitrarietat successòria no hi ha per on agafar-la. Aquí rau el seu encant.

Davant l'assetjament dels convençuts, un ciutadà estàndard – conscient que el seu objectiu és la consecució de metes privades, recordem – pot trobar a la figura del Rei una escapatòria a la política. Més encara si el buidatge de funcions que ha viscut la institució li ha donat una aroma vagament inofensiva.

Per això que els jugadors es fessin fotos amb el Rei i no amb Sánchez. En certa manera, estaven fora de perill.