La culpa és dels votants

Com pot ser, com és possible que les classes populars gallegues votin la dreta rància i l'extrema dreta. Com, com ha passat, com s'explica que els treballadors no votin a l'esquerra transformadora. Qui en els seus cabals votaria pels partits reaccionaris posant en risc el procés de canvi que va començar fa just deu anys.

Com és possible que els ciutadans donin esquena als polítics del poble, a les polítiques progressistes que han portat benestar i han eradicat la misèria. Realment no hi ha una explicació lògica, així que la culpa deu ser dels votants.

No riguin, no ho dic jo, ho diu el nou secretari d'organització de Podem, Pablo Fernández, en la seva valoració dels resultats de les eleccions gallegues: “Lamentem profundament que hagi revalidat la majoria absoluta el partit de les retallades, del salvatge deteriorament del que és públic i de la corrupció”.

Res d'autocrítica, més enllà d'assenyalar que “teníem una situació difícil” i que “s'obre un període de reflexió”. Una explicació molt convincent per a un partit que ha perdut més de 47.000 vots i que ha quedat darrere del Pacma.

Una esquerra en retrocés

Ironies de banda, l'esquerra fa temps que està instal·lada en un procés de declivi que es veu agreujat per la seva pròpia paralització. El context no és favorable, certament. Hi ha moltes causes que expliquen el retrocés dels partits que fa deu anys estaven en apogeu, però una és la incomoditat i les contradiccions que li generen els nous problemes.

Per entendre'ns, no és el mateix construir el projecte de l'esquerra transformadora enmig d'una crisi econòmica mundial provocada per les elits que donar resposta a problemes socials com la seguretat o la immigració. La renovació de l'esquerra que exigeix el nou context es veu obstaculitzada per la paralització dels partits mateixos, incapaços de reaccionar davant dels desafiaments ideològics i la superació de l'ortodòxia.

Només cal fer una ullada a la resta d'Europa per veure que és un fenomen global, que s'està emportant els partits socialdemòcrates. A Espanya, però, la cosa es complica per la guerra civil oberta dins la nova esquerra. De fet, la ruptura de Podem i l'aparició de Sumar és una conseqüència lògica de la decadència d'un espai on sempre van dominar més els egos que no pas la voluntat del canvi.

Ho explicava el mateix Juan Carlos Monedero, que sap de què va això: “Podem es va fotre quan no va saber gestionar les dissidències internes, quan va començar a ser gestionat per un grupet, que acaben barallant-se no per qüestions ideològiques sinó personals”.

2014-2024, es tanca el cercle

Podem s'ha ensorrat quan ha deixat de ser útil per a les classes populars a què servia, i Sumar és incapaç de redreçar el rumb perquè segueix embrancat en la mateixa lògica. No és estrany que els moviments socials, que van rebre amb esperança el naixement de Podem, ara vegin la nova esquerra com a pals a les rodes de la transformació social.

El pitjor per a aquests partits és que encara no han tocat fons, en un imparable procés de declivi que pot acabar culminant (ironies del destí) altres eleccions europees, les d'aquest 2024.

Malgrat totes les dificultats, només cal revisar els propis errors i impulsar un procés de renovació per revertir la situació. Però exigiria canviar aquesta lògica perversa dels egos que assenyala Monedero. Tant se val, perquè al final de tot, després de cada fracàs, sempre podran carregar el mort als altres. Ja ho saben, la culpa és dels votants.