Crònica del tancament de campanya del Frente Obrero: treuen el cap les essències

Nota: aquesta crònica en primera persona correspon al tancament de campanya del Frente Obrero, que es va celebrar divendres passat, dia 7 de juny, a Barcelona. Amb motiu de la llei electoral, aquesta peça no es va poder publicar el cap de setmana. Ara es presenta amb uns mínims canvis. Els resultats del Frente Obrero a les eleccions europees - 66.242 vots - confirmen gran part del que es va argumentar en la versió original. D'altra banda, el pes de la crònica rau en l'anàlisi ideològica.

La crònica

Nou Barris; per a qui no conegui Barcelona: barri obrer. Sento diverses vegades les paraules 'identitat' i 'essència'. Tot en contraposició amb l'islam, que és la contrapartida de la "degeneració cultural" d'Espanya. Com qualsevol partit amb un fons moralista, el Frente Obrero té a la crítica cultural un dels seus puntals: la generació TikTok, el consum d'antidepressius entre la joventut i aquest tipus de coses. De fons, crítiques a l'esquerra woke per tocar els palmells a aquest panorama.

Abans de tot això, però, estic prenent una canya amb alguns simpatitzants del partit. "Els he fet força seguiment", dic jo, "i no acabo d'entendre l'èmfasi que fan a superar la dicotomia d'esquerra-dreta". M'expliquen que ho fan per no caure a les urpes d'una dicotomia que és tan funcional per al sistema. D'entrada, jo no ho acabo de veure clar. L'únic que em convenç és el comentari que em fa un: “tu pensa que estan col·locats en un bon lloc de cara al futur”.

És a dir, que van a llarg termini. Em quadra. Després del míting, Roberto Vaquero m'explica que el partit començarà una reorganització interna de cara a les municipals. El que és agafar velocitat de creuer. L'elecció de Barcelona per tancar la campanya no ha estat casual. "A Catalunya està en pugna la desaparició de la identitat espanyola", em diu Roberto Vaquero. Doncs això: identitat.

Sobirania, sobirania i sobirania

El que és clar és que les essències tornen i el Frente Obrero ja agafa lloc. Precisament per això no em deixo encegar per l'oripell de l'acte, que és de cel·lofana de segona mà. En general, tot és una mica amateur, molt digne, però amateur.

Manca de tot: gent de comunicació, organitzar els oradors, música per matar els silencis i, en fi, tot el teixit adipós dels actes electorals. De fet, no és greu. És més, no és important. Aquestes coses se solucionen amb diners; que ho aconsegueixin és una altra cosa. El que jo miro és la gent que ha vingut al tancament de campanya a la Plaça Major de Nou Barris. Busco un patró que no trobo.

És un collage una mica inversemblant: molt noi jove (de pol negre i gimnàs), un personal de seguretat que més et val tenir-ne de bones i una certa exageració de la quota de friquis que sempre venen a aquestes coses. Tot i que també hi ha parelles de jubilats i gent del barri, fins i tot amb nens. És com el queixal del judici, que al principi només es veu la corona sortint de la geniva. Se succeeixen els oradors i aquí sí que veig un patró electoral, fins i tot estratègic.

Una dona que critica el feminisme i les seves picades d'ull amb l'islam, un noi jove - bon orador - que convida els seus parells a lluitar contra la “degeneració cultural”, un immigrant hispà que ens diu que defensar les fronteres és fonamental, un autònom (la furgoneta, que no és eco, ens fregeixen a impostos; etc), un sindicalista que critica la tendència al marisc de la UGT i Comissions i, al final, Roberto Vaquero, que és el tenor d'aquesta òpera.

Vaquer domina el format. La muntanya russa de la veu és òptima, marca bé el compàs dels aplaudiments i manté un to alt i constant, que és el fonament de qualsevol orador i de qualsevol actor de teatre. Allò interessant està en els continguts. "Som patriotes revolucionaris", "la nostra cultura no és morta", "aquí calen espanyols". Personalment, tots aquests focs artificials de la retòrica no em criden l'atenció. Busco el fons i concloc que és pur essencialisme.

De fet, la seva intervenció és una metralleta essencialista. Tot plegat gira al voltant de la sobirania de l'Estat a través de la tradició cultural. En aquest sentit, no se salva ni l'apuntador: els Estats Units, Brussel·les, els nacionalistes d'un costat i l'altre (indepes i espanyols), els sindicats "sistèmics", etc. Esmena a la totalitat.

Conclusió? Que “el programa del Frente Obrero gira al voltant de la sobirania i passarem per sobre de qui sigui per defensar la nostra essència”, diu Vaquero. Okey, Mckey. Tot això em sembla secundari. Més que el discurs, m'interessa que hi hagi aquest discurs. És símptoma de res. Vet aquí la tela.

Una altra cara de l'identitarisme polític

Si combino, un, la idea de la crítica cultural amb dos, que aposten al llarg termini, començo a entendre a què es refereix el Frente Obrero amb superar la dicotomia dreta-esquerra. Si alguna cosa ha quedat clara a aquestes alçades del xou partitocràtic és que la diferència entre dreta i esquerra cal poder-se-la permetre.

Es tracta d'un artifici que presenta una utilitat espectacular i que descansa sobre un sòl de prosperitat i pau social; sens dubte és l'artifici polític contemporani més funcional. És un 'a priori' sucós i sempre disposat a organitzar-te el cap. Permet una divisió clara i instantània del camp polític i de tots els submóns, començant per la premsa. En resum, una societat on la dicotomia esquerra-dreta funciona a ple rendiment el més probable és que sigui una societat feliç. Però not any more. Cada cop hi ha menys terra i Déu dirà si per sota hi ha o no molta caiguda

Quina importància tenen els regats partitocràtics en un context d'inseguretat creixent, problemes demogràfics, una joventut sense futur i la qüestió islàmica saludant des d'una cantonada? Tot apunta que la política es dirigeix cap a la seva versió més crua, que és la gestió del sòl, és a dir, de les coses de menjar. En aquest sentit, el Frente Obrero - l'identitarisme polític en general - són els dolors de part d'una cosa que ve.

Si en el futur el Frente Obrero encara existeix o, per contra, es dissol en la museística política és una cosa que ningú no sap. La política sempre té el tint de la Fortuna, que és capritxosa. I que entengui el que vulgui entendre: com pitjor vagi la situació, millor anirà al Frente Obrero i a ens afins.

Alvise, aquest competidor

El cost d'avançar-se a l'apocalipsi és moure's en el món underground i, dit sense acritud, en el món friqui. És innegable és que el Frente Obrero arrossega encara moltes modulacions del friki, començant per tot aquest folklore de grupets de talibans que s'amenacen de mort entre si, es donen pallisses i aquest tipus de coses. De fet, un simpatitzant del partit em confia que tenen força feina amb aquest tema. En essència, és la feina de no fer por.

Per la resta, el Frente Obrero és com d'altres: una extensió del compte de YouTube del seu líder i dels programes de televisió que tinguin bé a convidar-lo. No podria ser d'una altra manera: no pots apostar a la caiguda del sistema i esperar que el sistema et publiciti per les vies habituals. Si ho fes seria la crònica d'una defunció anunciada. Vet aquí Podemos, que va començar també al frikisme de la Tuerka TV, va arribar al sistema, es va fer una caseta de la platja al sistema i s'hi ha quedat. Amb el Frente Obrero passaria el mateix. Què és l'essència d'Espanya al costat de 50.000 euros per ser cap de gabinet de no sé què? I el cotó no enganya.

La prova que el Frente Obrero encara pesca als caladors del friki/underground té un nom: Alvise Pérez. Quan ha acabat tot, parlo amb Alicia Sanz i Roberto Vaquero i em sorprèn que Alvise surti tan ràpid a la conversa. Poso l'espiell de precisió i pregunto que si els fa mal i el resum és que sí. Roberto Vaquero fa referència a Alvise com "la irrupció d'algun grup sobredimensionat que ens ha vingut malament". En qualsevol cas, no creu que sigui la tomba del Frente Obrero, com a molt els "alentirà" perquè "no té estructura i al final aquesta classe de coses desapareixen". Fins i tot a les crítiques se'ls veu que són essencialistes.

Nota: els resultats confirmen que, efectivament, Alvise Pérez ha recollit tot el vot underground d'Espanya. A partir d´aquí, el futur dirà qui es queda amb aquest tsunami de descontentament