Així (no) se soluciona la multireincidència a Barcelona

Catalunya s'assembla cada cop més a les grans ciutats nord-americanes dels anys 80. Tirotejos, apunyalaments o detencions de terroristes en operacions antijihadistes se succeeixen dia rere dia sense solució de continuïtat. Ningú ho veu; o pitjor, ningú ho vol veure entre aquells encarregats de prendre les grans decisions, que tenen com a mandat protegir la seguretat dels ciutadans perquè aquests puguin viure en llibertat.

És una obvietat, ja molt gastada des que Bukele la va explicar per televisió, que quan un govern no acaba amb el desbordament de la criminalitat violenta és perquè aquest govern és còmplice. I aquesta complicitat no és gaire difícil de detectar.

Fa unes setmanes vaig ser convidat per Gonzalo de Oro, regidor de Vox, a la Comissió de Multireincidència criminal a l'Ajuntament de Barcelona, capital de Catalunya i epicentre del crim. El panorama per als catalans, vist des del prisma d'algú que hi ha mitja vida, és desolador. No s'entreveu sortida a curt ni mitjà termini i les coses aniran a pitjor, a molt pitjor.

El primer que crida l'atenció és que hi hagi polítics, i experts designats per aquests, que continuïn defensant les mateixes estratègies que han portat Barcelona a ser una de les capitals del crim europees. S'estimen més insistir en l'error d'anàlisi que ha portat al fracàs, a assumir que es van equivocar i, per tant, són en part responsables de la degradació de la ciutat. No admeten mai res que els pugui suposar un descens en la intenció de vot, la poltrona i el salari estan per sobre del benestar dels ciutadans.

Així, el representant de Podem, va portar com a expert assessor l'advocat d'Ada Colau durant el mandat d'aquesta al capdavant de la ciutat, probablement la principal responsable del declivi criminal a la capital. Aquest senyor, que respon al nom d'Álex Solá Paños, proposat pel regidor Marc Serra Solé, va defensar una cosa que ja s'ha demostrat falsa a tots els racons d'Occident de manera empírica: que l'augment en cost punitiu i, sobretot, a la immediatesa de la pena no provoca descensos en la criminalitat. “Està demostrat” i “hi ha estudis”, va dir; cosa que sol ser el preàmbul discursiu a qualsevol mentida que vulguis colar un públic poc expert en la matèria a tractar, en aquest cas els polítics.

El que està demostrat de veritat és que en contextos delinqüencials mitjans o baixos, l'augment o l'aminoració de les penes amb prou feines té impacte en els índexs de criminalitat, però en contextos d'alta degradació criminal, gairebé desbordats, que és la situació de Catalunya actualment, no només sí que tenen impacte positiu, sinó que és l'única estratègia juntament amb un pla policial de tolerància zero que fa revertir el crim.

Qualsevol política social o educativa que intentis, fracassa i perpetua la situació si abans no és precedida per una transformació del model policial i la política criminal. Això sí que està demostrat. Està demostrat al Nova York del 1994, amb l'alcalde Giuliani i el cap de Policia Bratton (ja des del 89 com a cap de la Policia del Metro havia aconseguit canviar el perfil criminal de la ciutat); està demostrat amb Bukele més recentment i està demostrat en altres contextos semblants de llarg a llarg d'Occident.

Del que no hi ha ni un sol exemple al món és d'un territori amb altes taxes de criminalitat violenta, on aquestes s'hagin revertit sense les transformacions anteriorment nomenades, proposant només mesures socials i educatives. Fins que no acabis amb els llops i amb l'empatia criminal i l'efecte Llucifer que generen, la resta de mesures, per si soles, no solucionen mai la deriva criminal d'un territori.

Així ho vaig fer saber als presents a la comissió, però després de lliurar-ne el president un darrer torn de paraula a l'antic assessor d'Ada Colau per intentar demostrar que el que jo deia era fals, i el que defensava ell, real, aquest va dir alguna cosa digna d'esmentar per la barbaritat que suposa tenint en compte que estava allà com a expert. L'advocat Álex Solá va manifestar que el Codi Penal del 95 era el més punitiu d'Europa per als delictes de robatori amb força i que aquest fet no havia aconseguit reduir la taxa de delictes de robatori amb força. Analitzem aquesta burrada:

Per començar, ja hem dit que en contextos delinqüencials mitjans/baixos, com era l'Espanya dels 90, la variació de la pena, en un sentit o en l'altre, amb prou feines té impacte en el crim, però ja no estem en aquests contextos.

Per continuar, el Codi Penal del 95 a Espanya és un dels més laxos d'Europa en el punt punitiu, referit al delicte concret de robatori amb força. L'expert no sap de què parla. I, per acabar, us explicaré, estimats lectors, una anècdota que explica la barbaritat de l'exadvocat d'Ada Colau millor que res.

A Amazon podeu veure una sèrie documental sobre un dels majors lladres de finals del S. XX i principis del XXI: El Gripau; la seva especialitat, precisament els robatoris amb força. Aquest criminal va aconseguir robar les caixes fortes d'un banc de Iecla, emportant-se milions de pessetes. Va robar també, juntament amb butroneros i alucineros de Madrid, un magatzem de cocaïna confiscada judicialment i custodiada per la Policia (tones), i va arribar a desvalisar la casa de les Koplowitz a Madrid, entre altres cops.

Doncs bé, durant el documental, li pregunten per què sense ser espanyol, va escollir el nostre país per robar i ell deixa cristal·lines les raons: jo soc molt bo en el meu, però he de preveure que també puc fallar, així que vaig estudiar tots els codis penals d'Europa i vaig comprovar que on sortia més barat robar era a Espanya, per això me'n vaig venir.

Jo no tinc res més a afegir, però creguin-me, aquest sí que era un expert en robatoris amb força, no l'advocat d'Ada Colau.

Així que, si aquests són els experts que assessoren els polítics que prenen les decisions a Catalunya, es vagin preparant per a un escenari de degradació criminal mai vist des de la guerra.

L'interès que tenen els polítics a solucionar el problema, queda palès des del mateix moment en què tots (excepte el regidor de Vox), em van parlar en català; encara sabent que jo no parlo aquesta llengua i, per tant, van dificultar la meva capacitat de respondre als seus discursos. Fins i tot el regidor del PP va parlar durant tota la comissió en català.

La comunicació, el fet de manejar un llenguatge, és una de les grans diferències que tenim amb els animals, quan una persona crea una barrera a la comunicació on no n'hi ha, s'acosta molt a l'estadi animal. A mi em va costar un enorme esforç entendre'ls i a ells no n'hauria costat cap fer-se entendre per què tots en aquella sala parlàvem una llengua comuna, que a més és universal: l'espanyol. Jo no vaig emetre cap queixa i vaig intentar fer la meva feina perquè el que sí que és cert és que no tots som igual de tolerants.